Bars i cafès

Quan vostè llegeixi aquest article, els bars i els restaurants del país tornaran a estar tancats per mor del coronavirus. No sé com ho viu, vostè, això: jo, fatal. Sempre he fet molta vida als bars. Hi he escrit tots els meus llibres. Hi he llegit diaris, quan els diaris eren una cosa feta exclusivament de paper. Als cafès hi he quedat, sovint, amb persones que han estat importants a la meva vida. Algun amor meu remot va començar en un bar (quan l’amor es moria, m’imposava una quarantena del bar en qüestió per mirar de curar-me de tants records entre tovallons rebregats i taques creatives de cafè damunt el marbre de la taula).

El primer que em ve al cap és el cafè de Gelida. Era un local a l’antiga, un gran finestral del qual donava a Montserrat (unes altres finestres s’obrien damunt les vies del funicular). Hi havia passat un fum d’hores, allà dins, absorbint una fumada que ara em mataria de cop. Gairebé sempre, sol –l’adolescent orgullós que era a mitjan anys vuitanta afirmava que valia més estar sol que ben acompanyat–, amb dos o tres llibres davant. Jo era el noi dels cabells llargs i els jerseis esllenegats. Hi havia un parell de taules de billar, on havia posat en pràctica la meva poca traça per a les caramboles. Després el cafè es va traslladar al carrer Major, i jo hi vaig continuar anant, però aquest ja va perdre encant. Per exemple, hi van jubilar les dues taules de billar francès i en van posar una de billar americà.

En aquest segon, hi vaig llegir els tres volums prodigiosos de les memòries d’Elias Canetti, que em van fer visitar Viena i el Hawelka l’any 1990. Allò sí que era un cafè luxós, i no el del meu poble! Però l’essència europeista del cafè com a espai, com reconeixia George Steiner, era ben bé la mateixa. Fa uns quants dies vaig anar a llegir poemes meus en una biblioteca de l’Eixample barceloní. En arribar-hi, vaig constatar amb sorpresa que era davant mateix del Cafè del Centre, un dels pocs cafès amb un aire autèntic que queden a la capital. Com que la llum hi és paupèrrima, vaig prendre el tallat tot recordant aquells dies de la primeria dels noranta en què hi havia consumit tant. Bars i cafès de la meva existència!