Situació d'emergència, impostos de despatx

He intentat que el títol d’aquest article d’opinió sobre les Ordenances Fiscals aprovades pel govern tripartit de la Paeria, format per ERC, JuntsxCat i els comuns, fos prou il·lustratiu perquè les ordenances que patirem tota la ciutadania són això, de despatx i allunyades de la sensibilitat que requereix la situació de pandèmia i total excepcionalitat que estem vivint. Uns tributs basats en objectius financers difícils d’entendre en un tripartit majoritàriament d’esquerres que dia a dia se situa a anys llum de les necessitats de la gent.

Les Ordenances Fiscals presentades per l’equip de govern municipal demostren, cada cop amb més contundència, que s’està perdent qualsevol contacte amb la realitat, més enllà de tapar amb soroll les mancances i els errors evidents, com per exemple que no hi hagi nervi per defensar la ciutat de Lleida. No hi ha cap mesura destinada específicament a ajudar les famílies que més estan resultant afectades per les restriccions per la crisi del coronavirus ni cap proposta per treure pressió als sectors que aquests dies s’estan enfrontant a la tercera tanda de tancament absolut.

Des del grup municipal socialista ho vam intentar amb l’esmena a la totalitat de les ordenances i amb 26 esmenes parcials, treballades al detall, que es basen en tres eixos: la justícia social, la transició ecològica i el feminisme. L’actual situació només es pot tractar en base amb propostes adaptades a l’emergència i amb plantejaments clars. Davant l’absoluta passivitat del govern municipal, incapaç de batallar per més ajudes als sectors de l’hostaleria, la restauració, el comerç, l’oci, la cultura i els espectacles, des del PSC vam proposar declarar-les temporalment d’especial interès, un fet que els permetria acollir-se a una bonificació del 25% de l’IBI. La proposta, que està pensada al carrer i amb els negocis de la restauració i del comerç, no es va acceptar. La mesura també donaria oxigen als sectors del lleure, els espectacles i la cultura, que també pateixen restriccions d’aforament, i que són una eina essencial per a la seva transmissió de coneixement.

També vam intentar que s’acceptés una esmena per bonificar qualsevol activitat de nova creació durant els primers tres anys de funcionament, ja que donaria un cop de mà evident a qualsevol persona que té projectes pensats però que li resulta difícil arrencar-los. No es va acceptar. En deien la Lleida emprenedora, oi?

També és injustificable incrementar la taxa per serveis educatius, hi posin les condicions que hi posin. No són temps per apujar tarifes ni marejar amb els barems i bonificacions, perquè l’exemple és sagnant: una parella jove, amb dos sous mileuristes, que necessita l’escola bressol per poder conciliar la vida personal i laboral, passarà de pagar 91 euros a pagar-ne 161. En deien la Lleida compromesa?

En l’àmbit de la transició ecològica, hem proposat potenciar la marca Horta de Lleida a través d’una reducció del 10 per cent de l’IBI per a les dones titulars d’una explotació agrària i una bonificació per a instal·lacions que hi duguin a terme activitats no relacionades amb l’agricultura o la ramaderia i que decideixin traslladar-se a altres sectors. Les dues propostes van ser rebutjades. També és iniciativa socialista, i en aquest cas sí que es va aprovar, la bonificació per a aquelles empreses que tinguin un pla de mobilitat i que ofereixin transport col·lectiu o compartit a les seves treballadores i treballadors. Veuran bonificat en un 50% la quota de l’IAE.

No ens trobarem, però, en el cobrament a la ciutadania dels cubells i bosses necessaris per reciclar, perquè si comencem penalitzant, estem justificant una mala praxi general i sabem que no és així. Tampoc no entenem la taxa per tenir gossos perquè novament penalitza, sense cap discriminació, els propietaris en una època de dificultats econòmiques per a moltes persones. D’això en deien la Lleida justa.

En síntesi, són unes ordenances fetes a destemps, al despatx, al marge de la Mesa per a la Recuperació de la Ciutat que el govern va convocar per parlar i consensuar amb col·lectius, entitats i l’oposició les mesures necessàries per afrontar la crisi. Res. No cal. El govern municipal ja ho tenia fet i tira pel dret. Era la Lleida valenta, deien.

Per això el grup municipal socialista hi vàrem presentar una esmena a la totalitat, perquè no ens podem permetre el luxe de ser còmplices d’aquesta estratègia recaptatòria inexplicable i aquesta nul·la sensibilitat en temps de la pitjor crisi que mai hàgim viscut i perquè, en resum, no és de rebut apujar els impostos per segon any consecutiu com si aquí no passés res. Nosaltres aspirem a una Lleida viva. No ens calen tants adjectius.