Mor Connery, Sean Connery

El personatge de James Bond se li va enganxar al cos com una segona pell, però Connery, Sean Connery, que va morir ahir als noranta anys, va saber transcendir l’agent secret per convertir-se en un dels actors més cèlebres del final del segle XX. L’home que va lluir potser les celles més formidables de la història del cine va morir durant la nit envoltat per la família a la seua casa de Nassau (Bahames) després d’“haver estat malalt un temps”, segons va dir a la BBC el seu únic fill, Jason Connery. La família organitzarà una cerimònia privada per acomiadar-lo i un homenatge en la seua memòria “quan el coronavirus hagi acabat”. Feia temps que no es tenien notícies de l’actor, retirat de la vida pública el 2011 per passar els seus últims anys al costat de la seua dona, la francesa

Michele

El seu paper a la pel·lícula ‘Els intocables d’Eliot Ness’ li va valer un premi Oscar l’any 1988

Roquebrune, a les Bahames. Però si va tenir una virtut, aquesta va ser precisament la de fer perdurar la seua carrera a través de les generacions. Connery va passar gran part de la dècada de 1950 fent de model i interpretant petits rols teatrals. El 1958 va guanyar el seu primer paper significatiu en una pel·lícula, interpretant al costat de Lana Turner a Un altre temps, un altre lloc un corresponsal de guerra que s’enamora d’una periodista nord-americana. L’actor escocès va decidir continuar interpretant fins que va signar el paper que el convertiria en un nom per a la història, el de James Bond, agent 007, que va interpretar fins en set ocasions, des de 007 contra el Doctor No (1962) fins a Mai diguis mai més (1983).

Els productors de la franquícia, Michael Wilson i Barbara Broccoli, s’han acomiadat de l’actor amb un emotiu missatge a Twitter: “Estem devastats per la notícia de la mort de Sir Sean Connery. Sempre serà i se’l recordarà com el James Bond original. Va revolucionar el món amb la seua interpretació valenta i enginyosa de l’agent.”

Les cròniques d’avui després de la mort de Sean Connery parlaran de les seues pel·lícules, les més icòniques, i potser n’oblidarem alguna que mereixeria ser recordada. El pare d’Indiana Jones, que havia posat Indiana al seu fill, igual que el nom que tenia el seu gos, perquè estimava molt aquest animal a Indiana Jones i l’última croada, de Steven Spielberg. El tipus fidel lluitant colze a colze amb Eliot Ness i al qual ens va doldre veure’l morir tan traïdorament a Els intocables d’Eliot Ness, de Brian De Palma. Aquell sagaç investigador del segle XIV, fra Guillem de Baskerville, instruint el seu pupil Adso de Melk a la freda abadia italiana on moren misteriosament els seus habitants monjos a El nom de la rosa, de Jean-Jacques Annaud. Aquell envellit Robin Hood que torna de les croades per retrobar-se amb Lady Marian en un món que ja no els reconeix a Robin i Marian, de Richard Lester. El policia d’aquella colònia de Júpiter que, com el xèrif de Sol davant del perill, espera l’arribada dels que el volen matar a Atmosfera zero, de Peter Hyams. El general soviètic al qual ningú endevina les intencions a La caça de l’Octubre Roig, de John McTiernan. A les ordres d’Alfred Hitchcock a Marnie, al costat de Tippi Hedren. Sean Connery era un actor d’ampli registre que feia lluir els seus personatges i que no va necessitar el mètode Stanislavski per despullar els seus pensaments davant de la càmera. Sabem que va nàixer pobre i que el calaix d’una còmoda va ser el seu bressol al vell Edimburg. També sabem que en va recórrer els carrers com un noi de barri repartint llet per després exercir de cambrer, de pintor de parets, de paleta o fins i tot de polidor de taüts. És i serà el millor James Bond cinematogràfic des de Dr. No, de Terence Young, fins a les set ocasions en les quals es va vestir de tan popular personatge, cínic, elegant, irònic, sabent que va tenir l’oportunitat d’interpretar-lo perquè el seu caixet era molt més baix que el d’altres aspirants amb més renom en aquell temps. Ell va ser l’inimitable Bond, James Bond, en el seu Aston Martin. Era l’home que guanyava sempre i captivava les noies... Bond.

Jo el recordo especialment en títols com El turó, de Sidney Lumet, un drama bèl·lic ambientat en una dura presó militar, o immers en la lluita clandestina d’emigrants irlandesos als Estats Units del 1876, els Molly Maguires, pressionant perquè les cruels condicions dels miners milloressin a Odi a les entranyes, de Martin Ritt, fins a arribar a L’home que volia ser rei, on encarna el veterà suboficial britànic Daniel Dravot, que, al costat del seu company Peachy Carnehan, arriba al cor del Kafiristan per conquerir-lo i convertir-se en rei. És una de les pel·lícules que van marcar el final d’un cine d’aventures clàssic de la mà del gran John Huston, que Connery tant admirava. Malgrat la seua aura, era un home de carn i ossos, un escocès de pedra picada, nacionalista perquè la història del seu país estava gravada en la seua memòria: “No sóc anglès, mai he estat anglès i no vull ser-ho. Sóc escocès! Era escocès i sempre seré escocès!” Connery és llegendari i seguirà sent-ho perquè ja forma part d’aquests fantasmes nostres que endevinem quan apareixen a la pantalla perquè tot brilli, per reconèixer-los com el que són, immortals.