Estat d'alarma i confinament nocturn

Atesa l’evolució de la pandèmia, el Govern de l’Estat ha decretat un estat d’alarma de tardor. És inevitable i alhora necessària la comparació amb l’anterior, el de la primavera. Ara les coses s’han fet millor, en general, evitant la solució extrema del confinament domiciliari permanent de la població, opció desmesurada i dictada amb clara extralimitació dels poders que la Llei atribueix al Govern en l’estat d’alarma. També ha estat un encert deixar als governs autonòmics que concretin les mesures i prenguin decisions com a autoritat delegada. Tanmateix, no tot s’ha fet bé i aquí tenim la decisió, amb suport parlamentari, que aquesta situació excepcional s’allargui fins a sis mesos.

Les raons del Govern de l’Estat són òbvies. Volia evitar tornar a estar pendent, cada quinze dies, que el Congrés dels Diputats, on no té assegurada la majoria, autoritzi o no una pròrroga. També volia evitar que les mesures dictades pels governs autonòmics estiguessin condicionades a resolucions dispars i imprevisibles de diversos òrgans judicials. I aquí tenim ara una nova desmesura, un període molt llarg tenint en compte la impossibilitat de preveure l’evolució que tindrà la situació sanitària. La legalitat és dubtosa. Segons la Llei reguladora de l’estat d’alarma, de 1981, aquest no podrà durar més de quinze dies i només es podrà prorrogar amb autorització expressa del Congrés dels Diputats. La Llei estableix que la Cambra “podrà establir l’abast i les condicions vigents durant la pròrroga”. Això no exclouria, per tant, com alguns ho han entès, que el Congrés decideixi una pròrroga per un termini superior als quinze dies. Amb tot, un període tan llarg sense necessitat de renovació sembla contradictori amb el sentit de la norma i hi ha la possibilitat que sigui declarat inconstitucional.

L’estat d’alarma és, en l’actual marc jurídic, l’instrument adequat perquè els governs puguin prendre les mesures més adients en cada moment. La situació requereix decisions polítiques, de caràcter governatiu, basades en un seguiment rigorós de l’evolució de la situació sanitària i on les necessitats de salut pública es valorin en el seu conjunt, tenint en compte, també, l’impacte de les mesures sobre la salut mental i el benestar de la població, pensant en tots els sectors (infants i adolescents, gent gran, persones amb discapacitat i altres en situació de risc) i fent les ponderacions escaients basades en les dades i els criteris aportats pels experts, no només sanitaris.

La qüestió no és tan senzilla com un dilema entre salut (o vida) i economia. El que hi ha rere el que alguns anomenen de manera simplista economia és també, en gran mesura, salut pública, a més de drets fonamentals. Per això les decisions no poden dependre del poder judicial, a qui pertoca vetllar pels drets de les persones, però no disposa de la informació ni està en condicions de fer les ponderacions necessàries per resoldre si una mesura és o no adequada per assolir un determinada finalitat ni quin pot ser l’abast dels seus efectes secundaris sobre la població.

El confinament nocturn ha estat la principal novetat en l’escalada de mesures adoptades els darrers dies. A diferència del confinament que vàrem patir entre els mesos de març i maig, en aquest cas es tracta d’una mesura que és més capaç de complir amb el cànon de proporcionalitat i pot ser entesa com una restricció, no pas una suspensió temporal, del dret a la llibertat ambulatòria dels ciutadans. Els seus efectes negatius no són comparables als del confinament total, atès que queda assegurada la mobilitat diürna i la compatibilitat amb les activitats laborals, entre altres formes d’interacció social, que es troben dificultades o limitades en virtut d’altres restriccions acordades, però no impedides. Una altra cosa serà quina avaluació es fa de la seva efectivitat, de manera que caldrà esperar el temps necessari per observar les dades d’evolució dels contagis i l’impacte en el sistema sanitari. No oblidem que la legitimitat de mantenir o tornar a acordar algun dia una restricció similar, que suposa un sacrifici imposat a la gent, té com a condició necessària que hi hagi garanties que permet assolir de manera efectiva els importants objectius pretesos.

Pel que fa a l’altre aspecte de l’efectivitat del confinament, el seu compliment per part de la població, disposem ja d’informació respecte al que va passar durant el confinament de la primavera. A més de les dades oficials sobre mobilitat al transport públic o en el trànsit de vehicles, entre altres, disposem dels primers estudis empírics. Un estudi dut a terme pel centre Crimina de la Universitat Miguel Hernández, acabat de publicar, basat en una enquesta, ha revelat que més del 85% de la població va complir de manera escrupolosa l’obligació de romandre a casa. L’estudi ha confirmat que la por a les sancions, reforçada per la presència policial al carrer, va influir en la conducta disciplinada dels ciutadans. Sabem, però, també, que el compliment normatiu no només és conseqüència de la coacció, sinó que depèn de la identificació de la població amb els objectius de les normes. Aquí els polítics tenen una gran responsabilitat en la seva comunicació amb la ciutadania, transmetent confiança i una imatge creïble de coherència i compromís. Per això resulta tan lamentable i descoratjador un espectacle com el del sopar de Madrid amb presència d’autoritats i de representants de diversos partits polítics, del qual no crec que calgui dir res més.