Vindicació del sagrat

Què és el que empeny algú a escriure poesia? Per quina raó una persona perd el temps en una activitat tan poc lucrativa –no gens lucrativa, de fet? N’escriuen, de versos, la resta d’animals? No sembla gaire plausible, perquè la resta d’animals desconeixen el llenguatge. Si més no, el llenguatge tal com el concebem nosaltres: una eina per a la comunicació entre congèneres amb una inequívoca voluntat simbòlica. Vet aquí: el símbol, la transcendència per la paraula. Què és –insisteixo– el que du una persona a fer versos?

Jo crec que si estiguéssim fets d’una altra pasta –d’una pasta menys corruptible o no gens corruptible– no tindríem tanta necessitat d’escriure poesia. O no en tindríem gens. Si no patíssim malalties, si no ens enamoréssim, si no ens ferissin, si no estiguéssim marcats des del naixement per l’angoixa de la finitud. Escrivim versos, justament, per alçar la veu contra tantes coses que ens oprimeixen. Per prendre consciència sobre l’autèntica essència de la vida, que no té res a veure amb allò que deia més amunt del lucre. Txema Martínez acaba de treure un llibre de poesia tan difícil com fascinant, Maria (Proa). El pretext és religiós. S’hi passegen Maria i el seu fill, els reconeixem. Hi ha amor i resurrecció, el Verb que articula la vida. I tot un seguit de dicotomies que presenten el conflicte de la nostra condició: tenebra i llum, gravidesa i ingravidesa, alba i ponent... Però el tema va més enllà (més enllà, fins i tot, de dues figures històriques de tant de relleu com les esmentades). A mi em sembla que en Txema hi ha volgut vindicar el sagrat, d’una banda, i la joia del llenguatge a través de la meravella de la nostra llengua, de l’altra. Molt sovint, amb un dels meus millors amics, ens referim a l’enyor del sagrat: tant ell, en Marc, com jo, no som creients. I, tanmateix, tenim una íntima necessitat de participar d’allò que és sagrat, fins i tot de recercar alguna forma de litúrgia. I estimem el silenci. Aquest llibre, tan bell com difícil d’aferrar, sembla escrit per a nosaltres dos. I per a tots aquells que encara creuen que les paraules són sagrades, i que paga la pena esmerçar-hi molt de temps –tota una vida, si cal–.