Recuperar paraules i expressions

No recordo quan, però no fa pas gaire temps, anant pel carrer, a la terrassa d’un bar, sobre la mateixa vorera, una noia escrivia nerviosament sobre el full quadriculat d’una llibreta d’aquestes que jo anomeno “de cuc” (les que uneixen els fulls amb una espiral de filferro). El semàfor de la cantonada aturava els meus passos, i vaig tenir temps suficient per adonar-me del treball, atent i callat (segurament personal i íntim), que desenvolupava l’escriptora de carrer.

Però no sigueu mal pensats. No vaig llegir pas el contingut de l’escriptura. Allò que cridava la meva atenció era la situació d’aïllament personal de la noia, enmig del brogit de la ciutat, per dedicar-se en cos i ànima a l’escriptura manual, amb bolígraf, sobre un paper de llibreta, totalment oposada al comportament social habitual, atès que avui hom s’ocupa de redactar escrits mitjançant la utilització d’aparells electrònics i també de trametre missatges amb una aplicació de les noves tecnologies incorporada als telèfons mòbils, de tal manera que veiem la gent ocupada, mirant les pantalles dels aparells telefònics a tot arreu, ja sigui a l’autobús (alguns ni s’adonen de la parada en què han de baixar i allarguen el viatge sense voler), al tren, al carrer (amb perill per a un mateix i per als altres), als auditoris de música, a les sales de conferències i als teatres (amb una absoluta manca de respecte per la feina de músics, artistes, conferenciants i un clar menyspreu vers els altres assistents a l’acte).

Sempre em quedarà la incògnita de saber què escrivia amb tant interès la noia desconeguda, però aquesta és una qüestió que es mantindrà eternament ignota.

Hem entrat en un nou sistema d’escriptura i per això crida l’atenció trobar algú que al carrer i a plena llum del dia es manté fidel al sistema tradicional que, al pas que portem, aviat serà una relíquia.

Malgrat tot, actualment la gent escriu més, cosa que no vol dir que escrigui millor, perquè, en general, es comprimeixen les redaccions, i es fa servir paraules abreujades i frases retallades, i així cada vegada el llenguatge és més pobre, més reduït. Ens anem quedant sense expressions i ens falten paraules per identificar situacions i explicar les coses.

Sí, escrivim més, però acostumem a fer-ho sobre una pantalla de plasma i no pas sobre paper, i tampoc escrivim amb ploma, llapis o bolígraf, sinó prement una a una les lletres d’un teclat.

Per això avui i aquí vull manifestar el meu respecte i la meva gratitud a la desconeguda noia que un dia de tardor escrivia amb bolígraf sobre el full quadriculat d’un bloc de paper a la tauleta d’un bar mentre la vida passava pel carrer, davant seu, sense aturar-se.

I vull també agrair a molts autors, escriptors i escriptores que en les seves obres fan servir paraules que llegim o sentim poques vegades que potser les havíem escoltat dels padrins o de la mare i romanen quietes, estancades, com a pròpies d’un poble, d’una vall o d’una comarca, perquè val la pena conservar-les. És en aquest sentit que em ve a la memòria el darrer relat publicat per l’autora de Torrelameu Helena Rufat que porta per títol Tardes de bar, en què recull un munt de paraules d’aquelles que no són pas les més habituals a les nostres converses com ara carranxa, pelfa, esbravar-se, embarbussar-se, panoli, empostada, maixant, borbolleig, sina, entrellucar, esparracat, eixarreït, pioc o retrunyir.

En temps de confinament forçós i de limitació de moviments ens donen una bona oportunitat per trobar, recordar, memoritzar i emprar paraules que un dia eren habituals i comunes i ara han quedat una mica arraconades, potser a la reserva, esperant que algú les recuperi i les faci brillar amb la seva sonoritat i expressivitat.