Sentit adéu a l'entranyable mossèn Jesús Tarragona

El president dels Amics de la Seu Vella, Joan Ramon González, rememora en aquest article la seua relació personal de més de quaranta anys amb mossèn Jesús Tarragona, un autèntic enamorat del Turó de la Seu Vella i del patrimoni artístic de Lleida.

El que és la vida! Poques hores després del traspàs del nostre estimat bisbe Ciuraneta, defensor de la unitat de la col·lecció diocesana i impulsor de la magna obra Arrels cristianes, un altre homenot d’església i gran defensor del patrimoni lleidatà començava també el camí per la segona meitat de l’infinit: mossèn Jesús Tarragona Muray, mossèn Tarragona per a tothom que el coneixia i mossèn Jesús per a tots el que hem tingut la sort de tractar-lo sovint.

Nascut a Torrelameu l’any 1925 en el si d’una família força religiosa, el germà gran i un oncle foren beneficiats de la catedral, tal com Josep Varela explica a l’excel·lent biografia Mossèn Jesús Tarragona i el seu món, publicada fa cinc anys i que ara rellegim emocionats.

Sempre em va fer gràcia que el seu primer destí com a capellà fos Tragó de Noguera, poble negat per l’embassament de Santa Anna i al qual per la meva afició a l’excursionisme tinc una estima especial. El meu contacte primerenc amb mossèn Jesús fou com a rector de la parròquia de la Sagrada Família, a la qual pertanyia el meu tercer domicili dels cinc que he tingut en aquesta benvolguda ciutat. En aquell temple vaig exposar-li que volia que em casés. Era l’any 1979 i la Seu Vella solament tenia, des de 1974, habilitada per al culte l’esplèndida capella gòtica de Jesús, bastida per la família Cescomes. Però jo tenia la il·lusió de fer-ho en una església romànica. Amb aquell tarannà característic i amb la seva habitual rialla em donà de seguida una solució: fem-la a l’església vella de Sant Martí. Ostres! Magnífica solució! No solament era un temple romànic, sinó que a més era on els meus pares s’havien casat i jo havia estat batejat. A més del meu capellà de capçalera era un bon amic. Sempre li agrairé com va reconfortar la meva mare la seva visita amiga a la clínica.

De totes maneres la primera coneixença del mossèn fou en unes xarrades sobre la història i el patrimoni de Lleida a finals dels anys seixanta on vaig gaudir de les seves explicacions sobre els retaules del Museu Diocesà i de Sant Llorenç. Un plaer sentir-lo amb la passió que traspuava sempre!

Ara bé la màxima relació amb ell ha estat com a Amic de la Seu Vella. Arran de proposar-me l’any 1986 de portar a terme l’excavació sistemàtica de la cripta de la nova catedral per tal de trobar, exitosament, tot s’ha de dir, les restes del rei Alfons el Benigne, l’únic monarca de la Corona d’Aragó sebollit a Lleida, vaig fer-me soci i vaig començar a col·laborar amb l’entitat. Això va fer que, quan l’any 1998 va anunciar la seva marxa com a president de l’entitat, després de disset anys de dinamitzar la recerca sobre el monument i crear el Dia de la Seu Vella, amb la seva entusiasta Junta, i especialment amb la recordada secretària, Pepita Galofré, m’animés a presentar-me a l’elecció com el seu relleu.

En els vint-i-dos anys que porto de President de l’Associació, sempre l’he tingut al meu costat, recolzant les iniciatives que teníem, proposant idees, beneint les noves seus de l’entitat, compartint cabòries sobre el porxo de la Porta dels Apòstols o la làpida romana que serví com el primer altar de santa Maria in Sede...

Però probablement on sempre ha estat i ha gaudit el seu paper de mossèn ha estat en la missa que tots els darrers diumenges d’octubre, quan celebràvem el Dia de la Seu Vella, ell oficiava content; de vegades disgustat per la poca cura que hi havia a l’armari on es guardaven els objectes litúrgics, però sempre feliç de rememorar cada any la funció per a la qual havia estat bastit l’esplèndid monument! Tradicionalment aquesta missa s’ha dedicat de manera especial als socis difunts. Ell sempre llegia emocionat la llista d’aquelles persones que ja no podien estar físicament amb nosaltres. Enguany poc abans de la jornada assenyalada li vaig recordar com sempre que comptàvem amb ell i em va dir que pujaria a la Seu Vella però que ja no es veia amb cor de poder fer la missa. Fou un bany de realitat, tots veiem que mossèn es feia gran, però no podíem concebre que no estigués ell darrere de l’altar com cada any. Ell m’ho va dir amb la seva habitual franquesa i bonhomia i ell mateix va donar-me el substitut: el nostre bisbe Salvador. Malauradament la Covid-19 li impedí fer aquest relleu, que finalment va fer mossèn Jaume Melcior, però el més trist fou que mossèn Jesús no va poder pujar a la seva estimada Seu. Havia caigut i la pandèmia ditxosa ho va complicar més. Avui, l’endemà de Sant Martí, ha endegat el viatge cap al Cel!

Després de l’enterrament al cementiri municipal, celebrat en la intimitat familiar, mossèn Jesús Tarragona, traspassat dijous als 95 anys, va rebre ahir al migdia l’últim adéu amb una missa exequial a la Catedral, celebrada pel bisbe de Lleida, Salvador Giménez, juntament amb els canonges de la Catedral i sacerdots de la diòcesi. Una mica més d’un centenar de persones van assistir a la missa, amb àmplia presència de la família de Tarragona –entre ells, l’exalcalde Antoni Siurana- i de la seua altra família, la del Museu de Lleida, com l’actual director i l’exdirectora. Representants d’Amics de la Seu Vella, Òmnium, Ateneu Popular o Cercle de Belles Arts tampoc hi van faltar, amb el delegat del Govern i el regidor de Cultura.