Habitatge Jove: un deure inexcusable

La Constitució espanyola reconeix el dret a un habitatge digne i emet el mandat als poders públics de fer-lo efectiu. A més, imposa la funció social com a limitació del dret a la propietat privada. En conseqüència, estableix l’obligació de les institucions públiques de promoure l’habitatge assequible per a la ciutadania. Al mateix temps, l’Estatut de Catalunya, dins la protecció de persones i famílies, imposa a les institucions públiques el mandat d’afavorir l’emancipació dels joves, contemplant específicament l’accés a l’habitatge. No obstant això, constatar com entre el 2008 i el 2020 la taxa d’emancipació jove ha caigut del 52 per cent al 20 per cent ens porta a concloure el fracàs de tot plegat.

El fenomen de l’ “adultcentrisme” es projecta descarnadament en polítiques d’habitatge (com en les laborals) i porta a incloure les dones i homes joves dins del catàleg de col·lectius vulnerables, excloses en la pràctica de l’accés a una llar, i això malgrat que els adults afirmem cofois estar davant de la “generació més ben preparada de la història”. Sent en molts casos treballador i treballadora pobre, de mitjana un jove haurà de destinar més d’un 60% del salari al pagament d’un lloguer. A més, acostuma a veure’s exclòs dels ajuts socials de caràcter redistributiu, ja que no sol comptar amb fills a càrrec (efecte pervers de les mateixes dificultats d’emancipació i inestabilitat laboral). A tot plegat se suma la pujada dels preus, resposta al control capitalista de l’oferta en habitatges, malgrat la prohibició constitucional de l’especulació contrària a l’interès general. Conseqüència d’això és l’existència d’un parc d’habitatge buit que no compleix amb la funció social.

A les ciutats i viles petites, la situació no és pas millor. A la precarietat i manca d’alternatives laborals s’afegeix la falta de tradició i la desconfiança vers els contractes de lloguer i l’acumulació d’un parc deteriorat, fruit del despoblament i manca de recursos i, sovint, de voluntat política per part dels ajuntaments per vetllar per l’oferta d’habitatge digne i assequible. Per tot plegat, cal una entesa entre administracions per capgirar la situació i fer efectius els drets de les persones joves. En primer lloc, estímuls i avals públics als propietaris privats per incorporar habitatges a l’oferta de lloguer. També ajudes per afavorir la rehabilitació i foment de formes imaginatives de cessió, possessió i gestió de sòl públic i privat, tals com masoveries, cooperatives i cohousing. De la mateixa manera, en atenció a les persones llogateres, desplegament de polítiques com ajuts mensuals i bonificacions en les despeses derivades de la contractació.

Alhora, l’administració ha d’exercir un paper de mediadora en desnonaments i de facilitadora d’alternatives assequibles, sense deixar d’exigir als grans tenidors la cessió de lloguers socials i la imposició de rendes que no sobrepassin el 25% dels ingressos de la unitat familiar, així com la persecució dels fons voltors d’especulació immobiliària. A tot això, en un context de pandèmia (i de postpandèmia), cal prohibir els desnonaments a famílies vulnerables i, amb més força que mai, imposar el control de preus als barris o ciutats amb falta acreditada d’habitatge assequible. Els ajuntaments han de promoure la declaració de les àrees amb mercat tens, com a porta per a la limitació dels preus, i la redacció d’uns índexs creïbles i consensuats, en atenció al poder adquisitiu de les famílies, no al mercat.

D’altra banda, esdevé inexcusable l’augment del parc públic d’habitatge social i fer efectius els instruments legals existents, com la declaració d’habitatge buit, el corresponent impost, sanció i, quan s’escaigui, expropiació forçosa. Per fer-ho possible, cal accelerar els procediments i activar programes d’inspecció i inventari i de comprovació de l’estat d’ocupació i de les condicions d’habitabilitat. Els instruments hi són. La voluntat i la valentia política estan per demostrar.