El silenci

Ahir vaig sortir a caminar amb la meva filla. Vam enfilar el camí habitual, vorejat de vinyes. En un camp que fa un mes era nu com un desert, vaig veure que hi havien plantat vinya. Bon senyal, vaig pensar. En alguns altres camps, reservats al cereal, d’aquí a no gaire hi deuran sembrar. Ara encara són uniformement del color de la terra. La noia escoltava un podcast d’alguna cosa italiana. Jo llegia Le mythe de Sisyphe, d’Albert Camus, que du un subtítol aclaridor: “Essai sur l’absurde”. La primera frase d’aquest assaig tan brillant s’ha fet molt cèlebre, no sols en el camp de la filosofia: “Il n’y a qu’un problème philosophique vraiment sérieux: c’est le suicide.”

El nostre passeig va durar exactament 133 minuts. Doncs bé, en aquestes dues hores llargues ens vam dir ben poques coses. I no pas perquè no en tinguem moltíssimes per compartir: la meva filla ha estudiat filosofia, li agrada llegir i escriure. Jo no he estudiat filosofia, però m’agrada llegir-ne. Diria que, en molts aspectes essencials, ella i jo tenim una mateixa visió del món, tot i els 29 anys que ens separen. Tampoc no és pas que no badéssim boca perquè la seva audició i la meva lectura ens absorbissin totalment. No: simplement guardàvem silenci, que és una expressió que m’agrada molt, perquè entenc que no guardem sinó allò que és valuós. Una de les coses que més em descoratgen dels meus alumnes, en particular, i de la gent, en general, és la irreprimible tendència a la xerrameca. Xerrar, xerrotejar... que lluny de l’enraonar! No cal ser un asceta per estimar el silenci. Edicions de la Ela Geminada ha tret una nova edició del Tractatus logico-philosophicus de Wittgenstein, llibre que he mirat de llegir tres o quatre vegades i que no arribo a entendre mai. És aquella obra tan coneguda que diu que d’allò de què no es pot parlar val més no dir-ne res (Terricabras la tradueix així, amb aquestes mateixes comes estranyes: “D’allò, de què no es pot parlar, sobre allò s’ha de callar”). Doncs bé, tothom es veu amb cor de parlar de tot. I si no en saben res, com sol passar, tant és: l’important és que no hi hagi ni una mica de blanc, ni un segon de silenci.