A Déu, el que és de Déu, i al poble, el que és del poble

Com sempre hem dit, les immatriculacions de l’Església han estat un procés ple d’irregularitats i privilegis sense garanties ni seguretat jurídica en virtut de la qual l’Església s’ha apropiat de béns històrics i culturals dels pobles. Sense informació pública, ni publicar edictes, ni informar les propietats confrontants, sense passar per les notaries, ni aportar cap document probatori: no els ha calgut contracte, ni escriptura, ni acreditar-ne la titularitat, ni fer cap expedient de domini, ni cap sentència judicial. Tampoc els ha calgut donar a conèixer les immatriculacions, ni als ciutadans, ni a les administracions, ni als feligresos ni als parroquians. És una actuació clandestina feta pels bisbats amb nocturnitat i traïdoria que provoca indefensió als afectats.

L’únic que ha necessitat l’Església per accedir a la propietat és un autocertificat d’un bisbe en funcions de notari (els bisbes van exercir de notaris des del 1947 fins al 2015 per privilegis de la dictadura) que com a part interessada certificava: “Aquest bé és de l’Església des de temps immemorials.” Així van crear aquest desgavell, vulnerant la Constitució, l’Estat de dret, la democràcia, el dret europeu i els drets garantits per la Convenció Europea dels drets humans. Això ho va destapar i denunciar Unió de Pagesos a principi de l’any 2018 [vegeu La Terra núm. 467, pàgs. 16 i 17] i aquest juliol ho va constatar la Generalitat al dir que “l’Església ha inscrit 3.722 finques al seu nom sense cap títol de propietat”.

–Defensa de la història i cultura pageses. Unió de Pagesos no va dubtar a liderar la defensa de la història i cultura pagesa i rural. Els patrimonis immatriculats per l’Església són béns comuns, col·lectius i comunitaris de cada poble, construïts i conservats pels veïns amb el protagonisme total dels pagesos a través dels seus propis mètodes d’autoorganització solidaris i ancestrals, com el comú o la Universitat (assemblea dels caps de casa), que actuaven com a poder popular.

A més, durant segles i generacions, els veïns van oferir aportacions amb diners, treball o materials de construcció. En canvi, els bisbats no han construït mai cap església, ni rectoria, ni cementiri, ni han participat en la seva conservació ni tan sols ho han pressupostat mai! Això ho feia i ho ha fet sempre el poble i en els últims anys també hi han ajudat ajuntaments i diputacions.

–El pecat de l’església. Els bisbats, com a entitats de dret privat, no poden registrar al seu nom, ni a la seva seu central ni al seu CIF béns que són comuns, col·lectius i comunitaris dels pobles. Això és un robatori, una usurpació i una apropiació indeguda. Aquesta no és una lluita confessional o anticlerical contra l’Església, sinó un debat jurídic, patrimonial i democràtic contra la jerarquia de l’Església, que ha pecat d’avarícia.

–Memòria i reparació. No podem oblidar els esforços dels nostres avantpassats que tant en temps de dificultats com de bones collites van contribuir a crear solidàriament els patrimonis històrics i culturals dels pobles. Per exemple, amb la Llei de sindicats agrícoles de l’any 1905, la pagesia va construir més de 600 sindicats agrícoles en només trenta anys, la majoria dels quals, per cert, van ser confiscats per la dictadura.

Ara, en etapa de democràcia, els polítics han permès a l’Església el robatori i la confiscació dels patrimonis dels pobles, sense voluntat aparent d’esmenar-ho. Els ajuntaments i els alcaldes tenen el deure de vetllar-los. Des del sindicat hi continuem treballant i hem signat un conveni amb micropobles i hem de contactar de nou amb l’Associació Catalana de Municipis per treballar i poder recuperar els patrimonis històrics i culturals dels pobles.