Itzhak Perlman

A mi aquesta època de confinaments, restriccions i tocs de queda m’ha servit per redescobrir casa meva. I a fe que ho agraeixo! Quan algú té casa pròpia, encara que no sigui ben bé seva, un pis on no passa fred i hi pot fer tres àpats al dia, on disposa de prou llibres per ocupar, d’ara mateix i fins a l’hora que es mori, per tard que arribi la seva hora d’ingrés en l’ombra, tots i cada un dels dies de la seva vida, ¿què més pot demanar? A mi em sembla que ben poca més.

De manera que com que, de bon matí, ja no surto a fer el cafè fora i em quedo a casa, puc gaudir de la música que trio jo mateix i no m’he de sentir estrènyer els nervis per algun d’aquells fils musicals que, en les persones sensibles, fan augmentar notablement els índexs de misantropia (sobretot envers els humans que perpetren reggaetons, traps i tota aquesta mena d’immundícia sonora). El fet de quedar-te a casa, a més, t’ajuda a conèixer nous intèrprets, nous compositors. T’envesques en una peça musical, i d’aquesta saltes a una altra. I la primera, que va entretenir obsessivament les primeres hores de deu dies sencers, t’acaba afranquint el pas a una segona, que encara et tindrà més enganxat. Jo ara tinc una època en què prefereixo la música barroca. Primer vaig descobrir el llaütista francès Thomas Dunford, i gràcies a aquest jove intèrpret vaig reprendre l’amistat amb John Dowland i en vaig crear una de nova, que ja serà per sempre, amb G. G. Kapsberger. De tots aquests músics, d’abans i d’ara, he passat a un violinista prodigiós la música del qual havia fet servir en els meus anys de locutor de ràdio: Itzhak Perlman. Us en recomano un concert de l’any 1978 a Saint John’s Smith Square, en què interpreta la Partita per a violí sol en re menor, BWV 1004, de Bach. No tinc prou domini musical, però a mi em sembla que aquesta interpretació és insuperable. Perlman va patir poliomielitis a 4 anys, i això el va privar de moviment a les cames. Ha de dur crosses per caminar. Però els braços –forts–, i la seva quinta essència: els dits –subtilíssims–, fan que, quan comença a tocar, ja no hi hagi res que pesi al cor de qui s’ha disposat a escoltar-lo.