Treballar per compte propi i no morir en l'intent

Les persones treballadores per compte propi han estat colpejades amb duresa aquest 2020. En l’actualitat representen la baula més feble de l’economia empresarial, i arriben a final d’any amb dubtes seriosos pel que fa a la continuïtat dels seus negocis en el primer semestre del 2021. A grans trets, i si ens basem en la seva grandària, a la xarxa empresarial es donen tres realitats diferenciades. Un primer grup és el que representen les grans empreses, que poden tirar dels excedents d’anys anteriors, les seves reserves econòmiques, per resistir i, fins i tot, aprofitar-se de la crisi econòmica provocada per la Covid-19 per expandir-se. Un segon grup és el de les petites i mitjanes empreses, les pimes, que encara demostren una resistència estoica al preu d’un sobreesforç important i de grans sacrificis. No obstant, i tot i amb els paquets europeus aprovats, si la pressió no minva i tampoc no s’aclareix la situació del suport institucional que els correspon, poden acabar fent fallida, amb el patiment humà, social i econòmic que això suposa. Precisament, per evitar aquesta tragèdia hi ha un seguit d’ajuts en forma d’inversió de capital amb la finalitat d’aconseguir que la xarxa empresarial sobrevisqui i es consolidi, de tal manera que en un futur a curt o mitjà termini segueixi generant riquesa. Així doncs, aquests “ajuts” haurien de ser una inversió de futur, i depèn de la Generalitat canalitzar i gestionar el gruix del capital disponible. A dia d’avui, amb dades i fets objectius a les mans, cal dir que han estat gestionats amb poc encert. En dona flagrant testimoni, per exemple, el caos que es va originar al web en què s’havien de sol·licitar els ajuts i l’esgotament d’aquests en temps rècord, que va deixar el 98% del teixit empresarial fora de la convocatòria.

En darrer lloc, al graó inferior de la xarxa empresarial, hi ha les microempreses i cooperatives, principalment regentades per treballadors i treballadores per compte propi, i que representen el subcol·lectiu importantíssim de les anomenades persones autònomes. Ara mateix, a les Terres de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran, el grup d’autònoms dedicat al comerç i serveis pateix una asfíxia econòmica provocada per fins a quatre períodes de tancament forçat per la pandèmia. A això cal sumar-hi el desastre de la primera onada d’ajuts, i el no menys caòtic repartiment de la segona entrega.

Tot això, com no podia ser d’altra manera, genera frustració, sensació de desemparament i, finalment, la desesperació que du a decidir la suspensió definitiva de l’activitat. A tall d’exemple –absolutament sagnant, per cert–, només a la ciutat de Lleida han abaixat la persiana definitivament uns 400 comerços en els darrers sis mesos. Però és que aquesta situació es fa extensible al món de la cultura, al de l’agricultura (importantíssim al territori) i a tantes altres tipologies que nodreixen aquest cos econòmic. Cal ponderar, doncs, que si en condicions normals ja és prou difícil generar i mantenir el treball en el nostre territori, una sacsejada d’aquestes característiques representa un terratrèmol de grans dimensions, a les conseqüències del qual cal abocar molta i molt curosa atenció.

S’anuncia amb un cert posat de contrició que una tercera onada d’ajuts no es farà esperar i que arribarà amb voluntat d’esmena respecte als desastres anteriors. El cas és que la situació, a hores d’ara, ja ha arribat a tal punt de gravetat que la mera possibilitat d’extinció o minva per als integrants d’aquest col·lectiu causaria danys d’extrema gravetat al teixit social i empresarial del territori, ja que els autònoms i autònomes d’aquest país són part imprescindible de l’economia catalana, i que no tan sols generen impostos, sinó també llocs de treball i teixit comunitari. No es pot oblidar que l’ATA de Catalunya estima que al nostre país hi ha uns 547.000 autònoms, dels quals 180.000 estan vivint una situació complicada.

Cal no oblidar que tot plegat, si bé s’exposa amb dades fredes, és el futur i la vida de moltes persones, és la vida de l’hostaler que porta amb ofici, amabilitat i gràcia el bar de la plaça, és la pagesa que fa créixer les peres que ens arriben a taula, i és també el músic de l’orquestra que escoltem en festa major. Dit d’una altra manera: és el futur de totes i tots el que està en joc, és el model econòmic de proximitat i el model social tal com el coneixem i del que se’n deriva una qualitat de vida envejada a molts llocs. Sense ells, sense elles, perdem els nostres pobles i ciutats com els hem vist i viscut fins ara. És hora de tenir-ne cura: cuidem qui ens cuida!