Responsabilitat, vergonya o indignació

La pandèmia ens ha fet sensibles a la responsabilitat individual, si bé de manera no suficient. A part de reclamar ajuts a les administracions cal exigir responsabilitat. Només així ens en sortirem. Vull parlar, però, d’altres tipus de responsabilitat. Aquests dies es commemoren els 50 anys de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, en suport dels presos d’ETA als quals s’havia fet un judici a Burgos, del 3 al 9 de desembre de 1970. El judici de Burgos, a les acaballes d’un franquisme encara duríssim i amenaçador, tingué una gran importància i unes enormes conseqüències. Que en sortissin 6 penes de mort causà gran sensació internacional, que es transformà en un clam general en petició d’indult, que va aconseguir que es commutessin les penes.

A Catalunya un grup d’intel·lectuals organitzaren l’anomenada Tancada de Montserrat, que durà un parell de dies i acabà el 14 de desembre, amb la lectura d’un manifest en què es feia la reclamació de llibertats democràtiques i l’amnistia. Ara, cinquanta anys després, Òmnium Cultural ha volgut recordar aquell manifest que té encara prou actualitat.

Aquests fets –el Judici de Burgos i el nom d’Òmnium Cultural– m’han fet recordar un fet personal decisiu a la meva vida.

El règim de Franco, davant la campanya internacional en contra seva, va promoure un seguit de manifestacions a Barcelona i a Madrid en suport seu. Quan a l’acabar el primer trimestre del curs 1970-71 els professors de l’institut d’Arenys de Mar del qual era director, celebraven el dinar de Nadal. En sortir del dinar vàrem veure clavats als arbres de la Rambla uns grans cartells convidant a una manifestació a Barcelona, en suport de Franco. Els cartells estaven redactats en català! Aquell cinisme del règim m’indignà: sabíem les traves de tot tipus que posava per a l’ús públic de la nostra llengua i ara que li convenia, la feia servir per convocar a una manifestació! Vaig proposar d’ arrencar aquells cartells en senyal de protesta. I així ho varem fer... i al final de la Rambla ja ens esperava la Guàrdia Civil.

L’entrada al calabós de l’ajuntament, jo sol com a responsable del grup, va ser immediata. Hi vaig passar tot un dia, que se’m va fer etern. I sort en vaig tenir que el jutge no devia ser gaire franquista perquè sense fer cas a les pressions de la Guàrdia Civil que em volien enviar al TOP, em deixà anar en llibertat, al·legant que allò havia sigut simplement una bretolada. Allò em canvià la vida. Vaig haver de fer oposicions i amb la plaça de catedràtic a l’actual institut Samuel Gili i Gaya de Lleida, el fet de fer classes en català als alumnes (1973) motivà que la gent de l’Òmnium em vingués a buscar com a President, substituint Simeó Miquel, que es presentava a eleccions. Aquells anys van ser vibrants i recordo els entranyables Enric Llaberia i Mateu Huguet fent campanya en favor del català –posant etiquetes a les botigues: “En català, si us plau!”, sobre els cartells que anunciaven “Rebajas”, per exemple. Costà molt i molt capgirar la situació en aquest àmbit... i per això m’ha indignat veure que els responsables municipals de Lleida toleren que la nova empresa de neteja de la ciutat als seus contenidors no faci servir la llengua catalana!

Tanta feina, tant d’esforç de molta gent... i ara indiferència! Lamentable. També aquí exigiria una mica de responsabilitat.