El Nadal de Foix

Un dels llibres més bells i més fondos que s’han escrit en aquest país sobre l’experiència nadalenca és Onze nadals i un cap d’any, de J.V. Foix. L’obra mostra una unitat indiscutible, tot i que es tracta d’un recull de poesies de circumstàncies: les que el poeta sarrianenc va escriure, publicar i enviar als amics, acompanyades d’il·lustracions firmades per diversos pintors i gravadors de renom, entre els anys 1948 i 1960. És un llibre foixià de mig a mig, que barreja –i destil·la– elements molt diversos, fins i tot contradictoris, i en fa, de tot plegat, una sorprenent matèria lírica. En aquest llibre, Foix dota d’un contingut nou, extremament personal, perfectament reconeixedor (ah, la veu o la presència de Foix!), un material tan tradicional i arquetípic com el de Nadal, que tants altres poetes, abans o després d’ell, han tractat sense allunyar-se tant (o gens ni mica) del guió prefixat. Ell, lluny de formulismes gastats, gairebé n’arriba a transcendir (i a transgredir) el sentit religiós. “També vindrem, Infant, a l’hora vella/ Com a pagès, per ser més sols amb Tu”: a desgrat de la dita que assegura que “per Nadal, cada ovella al seu corral” (una dita que enguany queda en entredit), a desgrat de l’escalf familiar, fonamental, aquest també acostuma a ser un temps molt íntim, personal, i fins tocat d’una certa solitud.

Diuen els versos del poema consignat que el jo narrador porta tot de coses a Jesús; algunes, tan poc previsibles com “llibres marcits” i “segells nous de la Teva naixença”. Foix és un autèntic campió a l’hora d’harmonitzar temps històrics diferents i de presentar el barreig de vigília i somni com si es tractés d’un temps susceptible de ser viscut per qualsevol lector. El final d’aquesta poesia sempre m’ha semblat d’una irredimible tristesa: “Vindré mudat, al costat de la dona,/ Amb els vestits de quan ens vam casar”. A Ho sap tothom, i és profecia, la bona nova del naixement de Jesús va passant de boca en boca. I la calculada repetició del vers “a cal fuster hi ha novetat” ens produeix una sensació de consciència bategant i gairebé d’eufòria, com si fos un pas festiu de ball.