Penediment?

Quan escric això ressona encara per les ones la notícia, que no hauria de ser-ho, de l’oposició feta pública dels fiscals a l’indult que, sempre segons rumors, podria aplicar-se als presos polítics. Si és un rumor intencionadament posat en circulació per uns o per altres no ho sé, però de tant en tant sorgeix la paraula indult. Els fiscals diuen que no, i ara! Ja hem discutit i remenat que, si bé l’amnistia fora la millor sortida, la més elegant i neta, alguns pensen que acollir-se a un indult seria, almenys, una solució possible, un sortir del pas. Diria que aquests que això pensen són persones excessivament impressionables a qui no agrada pensar tothora en les injustícies presenciades. No volen rumiar. Pensin el que pensin els ciutadans, els senyors i senyores fiscals addueixen que els presos no poden aspirar a l’indult perquè no han expressat “cap mena de penediment”.

Quin penediment? Què van fer els presos? Tots ho sabem i sabem també que ho tornarien a fer mil vegades. Si han de sortir en llibertat amb penediment, com que no en faran mai expressió pública ni el fingiran, anem per llarg, en tenen per tota la condemna o per a més temps si els fiscals insten a un allargament de la pena, allargament que el TS atorgaria a mans besades; la veritat és que, com més temps passa, més el judici ens va semblant un banquet caníbal en què els comensals eren jutges i fiscals.

Tenen la barra, repeteixo, la barra, de pretendre que uns homes i dones íntegres es rebaixin a demanar perdó, com s’exigiria al nen que ha pispat dues galetes. Qui se la prendrà seriosament, aquesta fiscalia? Què és això de “et deixaré sortir si promets que faràs bondat i mai més parlaràs d’independència”? El servei a la seva pàtria que aquests empresonats havien fet va ser solemne, exemplarment coratjós, i dels jutges severíssims van rebre un càstig que cada dia més que passa apareix com a molt i molt fora de lloc, exagerat, cruel i fredament infligit; en definitiva, van rebre una tortura de llarga durada. És la pervivència de l’esperit de la Inquisició. Tribunal Suprem o Sant Ofici?

Doncs, mira per on: els nostres no cediran una sola passa, no demanaran perdó; si algun d’ells s’hi amollava, seria un cas d’exhauriment de forces. Sigui com sigui, com més temps transcorrerà, més es veurà el tètric absurd de la condemna i el paper inquisitorial i minuciosament devorador d’uns fiscals predadors recargolats.

En definitiva, una modificació del Codi Penal en aquest terreny seria una possible porta per al canvi de situació. També un capgirament del règim polític, un daltabaix que portés la democràcia real, potser una república, amb la vinguda de la qual fos dictada l’amnistia. La pantomima sagnant que fa passar els i les nostres admirables entre reixes any rere any fins a quatre Nadals acabarà amb l’amnistia. Amnistia i prou de fantasmes.

I tots al carrer, els uns lliures; els altres, els fiscals, també al carrer i, si volen un bon consell, jubilats.