Bon any i bona dècada

Hem deixat, per fi, enrere un malaurat any 2020 i entrem al 2021 amb renovades esperances de salut i prosperitat. Com cada any acabat en 1, comencem una dècada. La tercera del segle XXI i del segon mil·lenni segons el calendari occidental. No seria oportú en un article fer un balanç exhaustiu d’aquests darrers anys però sí que fent una pinzellada al passat podem tenir una lleugera idea del que ens depararà el futur.

En 10 anys hi ha hagut un augment indiscutible de la demanda democràtica a Catalunya. Ha estat la dècada del dret de decidir. Un dret que, segons la Carta de les Nacions Unides, té qualsevol poble i que ha estat reiteradament negat per Espanya. L’abril del 2011 es tancà a Barcelona la ronda de consultes per la independència de Catalunya iniciades a Arenys de Munt el 2009. El 9 de novembre del 2014 es va celebrar la consulta per la independència. I l’1 d’octubre de 2017 va tenir lloc el referèndum d’autodeterminació de Catalunya amb una participació de més de dos milions de persones que va representar el triomf dels anhels de llibertat catalans i el desprestigi més clamorós d’un Estat, l’espanyol, que va optar per la violència per impedir l’exercici del dret a vot.

Paral·lelament a aquesta demanda democràtica, ens hem trobat amb un increment de la repressió des de l’Estat espanyol impensable fa només uns anys. Espanya torna a tenir presos polítics i exiliats, té una llei mordassa que restringeix el dret a manifestació i a la protesta social, es tanquen diaris i pàgines web, s’inventen delictes, es produeixen detencions preventives que acaben en res, hi ha artistes condemnats per exercir la llibertat d’expressió i tota una sèrie de despropòsits més propis de temps d’una dictadura que pensàvem haver deixat enrere.

La crisi política d’Espanya és evident en aquests darrers anys. Evidències com l’abdicació del cap d’estat, que finalment ha hagut d’abandonar el país per les fraudulentes i manifestes activitats practicades durant el seu regnat i que solament una vergonyosa inviolabilitat pot acabar encobrint; evidències com l’entrada en política d’un Poder Judicial que, desacreditant totalment Montesquieu, ignora la separació de poders i actua des de la parcialitat amb voluntat de manllevar les funcions dels representants escollits democràticament pel poble; evidències com el fet que s’han hagut de repetir en dues ocasions les eleccions a corts espanyoles per la incapacitat dels diferents partits de bastir acords parlamentaris amb una certa estabilitat o evidències com l’aflorament d’una ultradreta que ha existit en estat latent des de la mort del dictador, representada no solament pels partits polítics sinó també per militars nostàlgics d’un passat horrorós per a les llibertats democràtiques.

Malauradament, aquesta debilitat espanyola no s’ha sabut aprofitar des de Catalunya per la manca d’unitat de les forces independentistes. Vam iniciar la dècada anterior sortint d’un tripartit a la Generalitat i l’hem acabada amb un Parlament amb majoria absoluta independentista. L’evolució del sentiment d’independència ha estat rellevant i segurament cal culminar-la amb una majoria de vots en les properes eleccions que ens permeti iniciar la nova dècada amb un objectiu clar d’implementar el mandat popular que va sorgir del referèndum de l’any 2017. Un mandat que va desembocar en una Declaració d’Independència a la qual no hem de renunciar.

La pandèmia de la Covid-19 en aquest darrer any ha posat en moltes dificultats el nostre país. Ara més que mai cal posar els esforços en la salut i també en l’economia. Aquest moment de crisi ens ha demostrat les carències a nivell de capacitat financera i de poder de decisió que té Catalunya. Catalunya té la població de Suïssa, l’extensió de Bèlgica, el PIB de Portugal o el PIB per càpita d’Holanda. Tenim un aeroport amb més de 50 milions de passatgers cada any, dos dels ports marítims més importants de la Mediterrània i un atractiu turístic d’importància mundial. Un país amb connexió viària i ferroviària amb la Unió Europea i amb capacitat de produir energia hidràulica, eòlica, termosolar i nuclear. Un país amb una història pròpia i amb una llengua i una cultura ancestrals.

Els països amb característiques similars a Catalunya que tenen estat propi han pogut gestionar la crisi des de l’eficiència i la seguretat. Els confinaments obligatoris s’han acompanyat de recursos per als empresaris, comerciants, autònoms i persones que han perdut temporalment la feina. Catalunya genera els recursos suficients per fer tot això. El dèficit fiscal que patim any rere any castiga la salut, la qualitat de vida i l’economia dels catalans.

La dècada que ara comença ha de ser la dècada de la independència per fer de Catalunya un país millor al servei de la gent que hi viu i hi treballa. I a tot això, Lleida hi ha de jugar un paper primordial i hi serem com sempre hi hem estat, com a segona capital del país, posant en valor tots els actius que tenim. Us desitjo un bon any nou i també una pròspera i esperançadora dècada.