La collita pendent

Els mitjans de comunicació es fan ressò aquests dies de les reunions entre les organitzacions agràries i les administracions per encarar la campanya de la fruita vinent. Reunions tenses, marcades per la incertesa sanitària segons recullen els mitjans de comunicació (diari SEGRE, dimecres 13 de gener). Es tracta de sortejar com es pugui l’immediat; el mitjà i llarg termini són lluny.

Si les màquines de veremar no existissin avui els viticultors tindrien un enorme problema afegit. A França, primer país productor, als anys 70 es van adaptar les vinyes a la verema mecanitzada. Avui, les formes emparrades dominen el paisatge. Al mateix temps, emergien empreses constructores de màquines veremadores, algunes, molt poques, han conquerit després el mercat mundial.

A excepció d’alguns petits cellers, la mecanització de la verema s’ha generalitzat, i ha fet innecessària la contribució de treballadors temporers. Aquest fet, en el context actual, és especialment rellevant. A la primavera i l’estiu passats, la Covid era present arreu, però a les comarques vitícoles no es va arribar a la difícil situació de la regió fructícola de Lleida, on van caldre mesures molt severes que van afectant el conjunt dels sectors econòmics.

Fa més de 30 anys que els fructicultors utilitzen plataformes autopropulsades en la recol·lecció de la fruita. Són un gran ajut, però no resolen la fase principal: seccionar la base del peduncle i situar els fruits a les cintes transportadores. La mà humana roman imprescindible. En cercles tecnològics i empresarials molt abans de la pandèmia ja es parlava de la mecanització integral de la recol·lecció. Però continua essent una assignatura pendent que els productors no poden abordar en solitari.

Contràriament als raïms, les olives o les ametlles, la fruita es destina al consum en fresc. Calen equips que, emulant les mans humanes, tractin amb delicadesa els fruits. Solament els robots en poden ser capaços. Però, existeixen aquests robots? Fa temps que es treballa en el tema i que comencen a operar les primeres unitats, de moment als estats de Califòrnia i Washington, i a Nova Zelanda. Són entorns on interrelacionen fortament sectors tecnològics capdavanters i en els quals actuen centres d’R+D+I molt implicats amb les empreses. De moment, ja han obtingut alguns resultats pràctics, també en l’àmbit de la fructicultura: els vehicles autoguiats per l’aplicació de productes fitosanitaris. Cap persona exposada als riscos potencials dels tractaments. De ben segur aviat podrem veure alguna unitat operant en el nostre entorn.

Pel que fa als robots per collir, comencen a prodigar les visites de fructicultors a les finques experimentals on els prototips operen en les condicions pròpies d’aquelles contrades (varietats, formació i densitat de plantació, sòls i clima). Els nostres escenaris són distints. Combinem exitosament la fruita de pinyol (en som capdavanters a Europa) i la fruita de llavor. Ens calen, per tant, desenvolupaments propis, tant pel que fa als robots com a l’adaptació de les plantacions de manera que el seu treball sigui rendible. La robotització no és un projecte simple. Requereix conjuntar tecnologies com la visió i la intel·ligència artificials, la navegació per satèl·lit i el big data, juntament amb el coneixement aprofundit de la fisiologia dels fruiters i la millora varietal.

Els grups de recerca de la Universitat de Lleida i de l’IRTA participen d’aquests coneixements. Cal, però, articular un sistema de treball sòlid a l’estil de les unitats R+D+I mixtes que nord enllà desenvolupen projectes finalistes per encàrrec dels governs. Cal també incorporar grups experts en robòtica avançada i, expressament, la indústria de maquinària puntera. A l’entorn proper hi són presents. Ens trobem en un moment decisiu en què s’està discutint sobre el destí dels fons de recuperació per Europa, conegut scom NextGenerationEU, dotat d’un finançament molt quantiós. Per tant, és l’hora de posar sobre la taula un projecte per captar els recursos necessaris que ens condueixn a robotitzar la collita de la fruita. Resolent el tema es contribuirà que el sector encari amb fortalesa els decennis vinents.

Cal començar a treballar aviat. Si no ho fem, altres zones productores aniran ocupant l’espai que amb molt d’esforç s’ha aconseguit. D’exemples n’hi ha en tots els sectors. La fructicultura demana un cop més estratègia, tenacitat, imaginació i generositat per reforçar l’entrellat entre els diferents agents.

Ara és l’hora de les administracions, els centres de recerca, els fons d’inversió i les empreses tecnològiques punteres. Mentrestant, els fructicultors han de resoldre el dia a dia, que no és poc. Després, l’esforç serà del mateix sector, invertint en equips i renovant plantacions. Cada cosa al seu temps.