Que la mascareta no et tapi els ulls

“Les campanyes són formidables”, em deia un amic l’altre dia, “per fi veig els polítics penjats dels fanals”, va rematar el seu sil·logisme. Entenc la desafecció de la política i més en els temps de dificultat extrema que vivim. Però no ens confonguem: de polítics n’hi haurà sempre. Encara que vagin a votar quatre persones, els 135 escons del Parlament s’ocuparan igualment. El que està en joc és quines persones i quines ideologies ocuparan les butaques roges. I per això, per després no sorprendre’s ni lamentar-se, és imprescindible anar a votar.

El supermercat electoral 2021 disposa de variats productes a les seues prestatgeries. Cadascú lliurement pot escollir amb què omplir el carro de la compra. Sent conscients que som, o ens convertim, en el que mengem.

El meu primer dia al Parlament, em van dir: “Tu ets de Lleida… Doncs et toca la comissió d’agricultura!” Vaig intentar refusar, perquè no tenia ni idea d’agricultura. Però com que no va ser possible... em vaig posar ràpidament a llegir i estudiar tot el que trobava referent al sector primari. Però aviat em vaig adonar que m’estava equivocant, que la meua feina no era ensenyar a plantar les patates als pagesos, perquè ells sempre en sabrien moltíssim més que jo. La meua feina era escoltar-los, entendre els seus problemes i buscar solucions traduint-les en format parlamentari i en això porto els últims cinc anys, preocupats per les severes problemàtiques del sector i agraïts per tot el que m’han ensenyat.

El balanç, a nivell parlamentari, són les nul·les propostes dels partits que donen suport al govern, la qual cosa és lògica, són el govern, no han de proposar, té la capacitat de “fer” o “no fer”, com és el cas. I per part d’altres partits com CUP i Comuns, amb les seues filosofies particulars que sempre començaven els seus redactats amb: prohibir, paralitzar, derogar, denegar... Aquesta és la seua ideologia, respectable, per descomptat, però deixen clar que no els agrada la ramaderia intensiva perquè genera excrements. Tampoc l’extensiva perquè cal deixar lloc per a la fauna salvatge. Tampoc els regadius, perquè gasten aigua; millor ens dediquem al secà i ens passem el dia mirant el cel resant perquè plogui. Tampoc ampliar o diversificar cultius, millor ampliem les zones zepa en què Raül Romeva tant va insistir per imposar des de la Unió Europea quan era eurodiputat. D’Espanya i de la UE ens n’hem d’anar i per tant ens quedem sense la PAC. Però no passa res, té solució, ens dediquem “al consum de proximitat”. A l’estil “tinc un hort i el que em sobra ho vendré els dijous al mercat”. Tot això és fàcil de dir, però resultaria complicat que cada català es mengi 1.000 quilos de pomes i cinquanta porcs cada any. Tampoc no els agrada el treball del camp i cada estiu ens demonitzen com si Lleida fos la cabana de l’Oncle Tom. La realitat és que, estant sota la lupa i amb un volum de 40.000 treballadors, tan sols hi ha hagut disset sancions. Els nostres pagesos compleixen, fins i tot més que altres sectors productius.

Lleida és una potència mundial en producció agropecuària de gran qualitat, i el que necessitem és abreujar procediments i abaixar impostos per ser més competitius, evitar la competència deslleial i controlar la cadena de preus. En aquest món en què vivim l’única sortida és més liberalisme. Menys capitalisme d’amigots i menys dogmes de partits antics que una nit se’n van anar a dormir “comunistes” i al matí es van aixecar “verds”, paradoxalment després de batre rècords a nivell planetari de destrosses mediambientals.

Sembla que les pròximes eleccions les guanyarà l’abstenció. Però, igualment, hi haurà govern. En les quinieles hi ha dos possibilitats: ERC+Junts+CUP o PSC+ERC+Comuns. En qualsevol escenari les carteres d’Agricultura i Medi Ambient segur que se les queda el tercer soci. Que es preparin els nostres pagesos per als experiments sense gasosa (als antecedents em remeto). Si ja estaven les coses complicades, ens les posaran impossibles.