Per què no hem de malbaratar els aliments?

Segurament avui en dia no hi ha ningú que pensi que el malbaratament alimentari és un fet social acceptable. Una conclusió a la qual fàcilment podem arribar de forma intuïtiva, però segurament també en molts casos sense una reflexió profunda de tot el que envolta i implica el malbaratament dels aliments.

Per què no hem de malbaratar els aliments? és una interrogació amb temps imperatiu amb què titulo aquest article per introduir la necessària dimensió ètica d’aquest fenomen tan arrelat a les nostres vides i tan imperceptible per a molts al mateix temps.

Un article que va adreçat al malbaratament dels aliments que es dona a les llars, on es malbaraten gairebé la meitat dels aliments, sense restar importància a les altres causes com la producció i distribució dels aliments que mereixeran també el seu espai per a la reflexió

Servint-me d’una discussió clàssica en filosofia moral entre conseqüencialistes i deontologistes sobre la naturalesa de les nostres intuïcions quan decidim actuar d’una manera correcta i sobre quina és la finalitat que perseguim amb aquestes intentaré dilucidar què falla en la nostra argumentació moral i per què continuem malbaratant aliments en aquests nivells insostenibles i a què podem apel·lar per millorar el nostre comportament en aquest aspecte.

Des d’un punt de vista conseqüencialista, actuaríem d’una forma correcta o incorrecta en funció de les conseqüències i els resultats de les nostres accions, optant per un comportament utilitarista que ens aportés felicitat, plaer o unes conseqüències que nosaltres valoraríem com a més importants que fins i tot el nostre comportament correcte.

Traslladant-ho en el malbaratament alimentari ens caldria preguntar què aporta a una persona una conducta correcta en aquest sentit, és a dir, què hi guanyaria una persona dedicant temps a la planificació de les compres de forma conscient, aprenent a cuinar amb les sobres dels àpats, interessant-se per les diferents aplicacions que se li poden donar als aliments per aprofitar-los o aprenent a conservar-los de forma adequada per allargar-ne la vida, i aprenent, també, per exemple, les diferències entre consum preferent i caducitat per fer més duradors els aliments quan ja són a la llar o deixant de menjar molts cops allò que ens ve més de gust per salvar aquells aliments que estan perint a la nevera.

Sembla que des d’un punt de vista conseqüencialista no hi hauria incentius per no malbaratar aliments. Ara bé, imaginem-nos que estem en una societat perfectament informada i sensibilitzada de la quantitat d’aliments que es malbaraten a les llars i de les conseqüències mediambientals del no-aprofitament alimentari.

Imaginem-nos que vivim en una societat on hi ha consciència que, segons dades de la FAO, al planeta es perd una tercera part de la producció global dels aliments, o que a les llars catalanes cada persona desaprofita 35 kg d’aliments a l’any i que, a més a més, la perpetuació d’aquesta conducta posa en perill la nostra sostenibilitat mediambiental. La producció d’aliments necessita ingents recursos hídrics per a la producció alimentària que es perden al mateix temps que collites senceres, el sòl disponible per a conreus es degrada cada cop més i comencem a entreveure els límits actuals per poder alimentar tanta població, per no mencionar els efectes contaminants de milers de tones de CO2 que genera la destrucció dels aliments sobrants.

En una societat com aquesta segurament molta gent entendria des d’un punt de vista conseqüencialista que la millor opció és esmerçar-se a no malbaratar encara que perjudiqués el seu gaudi immediat. Tanmateix, podríem objectar la distància per ser un raonament efectiu, atès que les conseqüències no s’albiren immediates, i que l’esforç individual és insuficient per solucionar el problema.

És per això que ens cal una sensibilització social més intensa, que ens faci pensar en la sostenibilitat del planeta i en el nostre futur cada cop que fem una compra, cada cop que pensem i cuinem el que menjarem.

Però si ho mirem des de l’òptica deontologista, que prioritza els principis i l’ètica de les nostres accions per sobre dels resultats, les conseqüències del malbaratament, per molt devastadores que siguin, no ens seran d’utilitat per argumentar en contra del malbaratament. Em ve al cap l’exemple de Kant quan deia que no mentir era el més important, encara que mentint salvessis una vida. Per tant, paral·lelament ens cal fomentar una cultura de revalorització dels aliments, de tornar a apreciar els aliments, a estimar-los, perquè esdevinguin quelcom més que un producte de consum superflu, reemplaçable, desaprofitable.

Una cultura que faci valdreel treball per produir-los, la proximitat, la gent que cuida la terra i el territori, que vetlla pel benestar animal i que mereix un reconeixement en forma d’una alimentació responsable. I una cultura de respecte a la gent, cada cop més nombrosa, que pateix pobresa alimentària també aquí; una pobresa que no podem solucionar només lluitant contra el malbaratament, però que la seva existència fa del fet de no malbaratar aliments un imperatiu ètic, equiparable a no malbaratar per no comprometre el futur del planeta, el futur de totes i tots.

Per aquests motius, i molts més que em deixo, és una gran notícia que l’artista internacional d’origen lleidatà Lily Brik hagi decidit dedicar un mural a la ciutat de Lleida per recolzar la tasca dels Bancs dels Aliments de Catalunya i del món en contra del malbaratament. Un mural que ens recordi que aquesta lluita necessita la participació de tothom per guanyar-la i en què totes i tots podem esdevenir herois.