Líders o mediocres?

Freqüentment ens trobem amb professionals amb certa jerarquia que impedeixen el canvi. Si parlem de científics reputats de l’astrofísica, el terme extraterrestre no sona com per a la resta de terrestres.

Avi Loeb, catedràtic d’Astrofísica de la Universitat de Harvard i assessor de la Presidència dels Estats Units en Ciència i Tecnologia, explica les seues deduccions a raó de l’observació i anàlisi durant onze dies per part de científics de l’observatori de Hawaii d’un objecte que va entrar en la nostra atmosfera que no obeïa a cap patró. Avi Loeb, després de descartar totes les opcions possibles, el va batejar com Oumuamua (explorador, en hawaià) i va afirmar que es tractava d’un artefacte fabricat per una intel·ligència extraterrestre.

Aquesta afirmació no la van compartir tots els astrofísics a qui terroritza pensar que no som el centre de l’univers. Prefereixen mirar cap a un altre costat i mantenir les coses com estan.

.En l’àmbit de l’empresa, també podem trobar persones valentes i formades com Loeb, que encaixen en la definició de líders, ja que són persones que es diferencien de la resta pel seu enfocament, resolució, esperit emprenedor, que veuen més enllà del problema i plantegen solucions. Laura Aragó publicava un interessant article a La Vanguardia a finals del mes de gener, sobre la generació tap, referint-se a les persones nascudes entre 1953 i 1963 que van irrompre al món laboral a començaments dels vuitanta, durant la transició.

Aquests concentren els llocs de decisió a les empreses, administració, universitats, sindicats i món cultural i, com a conseqüència, frenen la promoció professional de les generacions posteriors i la conseqüent actualització artística, intel·lectual i política, de professionals amb més formació i més ben adaptats a la realitat d’avui dia. .

En l’àmbit polític això es tradueix en més trenta anys de decisions polítiques preses des de l’òptica d’aquesta generació: des del 1986 fins al 2018 tots els governs han tingut una majoria de ministres nascuts entre el 53 i el 63. A les universitats públiques el mètode ha estat diferent però les conseqüències han estat les mateixes: des que l’any 2005 els professors associats van superar en nombre els funcionaris, i la diferència s’ha engrandit cada vegada més, cosa que ha accentuat també la mitjana d’edat entre un grup i l’altre.

De molts és sabut que quan es plantegen nous reptes, es requereix, en primer lloc, alinear la direcció general i la resta de l’organització amb els objectius a aconseguir, i en segon, definir la figura del líder que marqui el rumb. En molts casos, en organitzacions matricials, l’ego del segon bloqueja l’acció del líder, i amb això s’impedeix qualsevol possibilitat d’avançar, treballar en equip i obtenir resultats.

Així que no podem delimitar ni generalitzar tota una generació tap, astrofísics narcisistes o directius arcaics, sinó que més aviat podem definir un perfil comú de persones que no es coneixen bé a si mateixes, per tant no són conscients de les seues limitacions i, en conseqüència, no podran aprendre ni evolucionar mai, sigui quin sigui el context en el qual operin.