Joan Margarit no ha mort

Has de procurar llegir, pensar, dir i fer el que et dona la gana sempre. Primer hi aspires i, a partir d’una certa edat, posar-ho en pràctica.

Vaig conèixer Joan Margarit, com tants altres poetes, a través de Pere Rovira fa trenta anys, i ja des del principi era algú que se t’imposava, pel cos i per la ment, i per aquella veu greu que sabia recitar els poemes amb la gola cavernosa d’un poeta rus que s’hagués plantat davant d’un estadi de cent mil persones després de glopejar amb una ampolla de vodka. S’infiltrava en el seu interlocutor per intel·ligència, per convenciment, per la passió del moment en flames, i destil·lava ja aleshores un aire de saviesa gens impostat que tenia a veure amb l’experiència i amb els beneficis, fins i tot a partir de qualsevol ruïna quotidiana, d’aquella experiència.

Així va ser que amb aquell arquitecte que creava versos ens vam atansar a principis dels noranta del segle passat, quan jo començava a escriure i els oceans de la literatura t’atrauen alhora que t’ofeguen i t’enfonsen, aclaparat. En el meu primer viatge fora de Catalunya com a poeta, pocs anys després d’aquella troballa monumental, vam coincidir a Granada en un congrés de poesia catalana (sí, a Granada) i allà, xerrant en la barra del bar de davant de l’hotel, va adoptar-me i vam encetar una relació de complicitat que travessa la meva vida, fins avui i fins al final dels meus dies.

Ja sé que tot això no interessa a ningú, i que pertany a l’àmbit d’una intimitat intransferible, però ho explico perquè així era Margarit: la mateixa honestedat que trobareu, transparent, lúcida, cantelluda, als seus llibres, la trobàveu en la persona amb qui dinaves, sopaves, cantaves, reies i parlaves, sempre amb el sentit de la ironia afinat per fer el mal i el bé.

Al llarg dels anys, vam trobar-nos en llocs i de maneres insospitades, però, a pesar del dolor que tots portem dins, el Joan tenia sempre una rialla a la boca, i així m’acompanyarà sempre, i una innata tendència a les màximes que remarcava estirant l’índex i clavant-te la mirada, sostenint-la en l’espai, fins que tornava a somriure. Era com si, igual que en el poema, volgués fixar una veritat enmig de la fluïdesa de totes les coses. Ell volia arribar a la veritat a través de la bellesa, de la tristesa, del dolor, i usar la raó com qui usa una eina que com més envelleix més fereix.

La claredat, en poesia, no és en si mateixa res. Fins i tot sovint mata l’art que la té per principi. Però en el cas del Joan significava un final, la conclusió del misteri que malda per revelar-se, i això només ho poden fer les persones amb talent que han viscut molt i han sentit molt, i que han estat destruïdes i que per tant són indestructibles.

L’última vegada que vaig veure’l comentàvem una delirant traducció de Petrarca. Encara sento, la sentiré cada dia, la seva paraula, que ell com ningú va fer arribar a tothom. Va embellir el món que va acollir-lo. Va consolar i va fer feliç molta gent. Va ensenyar-nos l’ofici. I va donar tant, que d’ell ens queda tot. No. Joan Margarit no ha mort.