Joan Margarit: la poesia feta amb la vida

Vaigconèixer Joan Margarit al febrer de 1992, al seu despatx de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya, on era catedràtic de Càlcul d’Estructures. Allí vam conversar llargament sobre la seva poesia i sobre la vida, perquè ell era un bon conversador al voltant d’aquests dos temes.

Sempre estava atent a les opinions, les emocions i les vivències del seu interlocutor. Ben aviat em va obsequiar amb una carpeta enorme, d’aquelles que utilitzen els arquitectes per encabir-hi projectes i plànols, però en aquell cas amb tot d’articles i entrevistes referits a la seva poesia i a ell mateix. I ben aviat també, vaig rebre el regal de la seva amistat, de la cordialitat i la lucidesa amb què parlava sobre temes diversos.

Aquell 1992 Margarit ja havia trobat la pròpia veu poètica; de fet ho havia aconseguit amb Edat roja (1989), després d’anys de dedicació a una poesia més aviat de caire elegíac, intimista i amb escassos referents extrets de la vida quotidiana. Cada un dels onze poemaris més que va escriure i publicar des d’aleshores fins al moment actual han constituït la definició d’aquesta veu poètica: la poesia feta amb la vida com a matèria primera i que alhora li serveixi i serveixi al lector per viure lluny d’enganys, de falses il·lusions, de pors i de trampes, per fer front a les situacions difícils; sense perdre de vista la joia de viure, el compromís amb la vida. I és clar que defensava la utilitat de la poesia!

Llegir la poesia de Joan Margarit és retrobar-se un mateix a través d’aquelles experiències de vida que tan bé va saber comunicar i compartir amb el lector. Amb cada un dels seus poemes ell es descobria al lector, per tal que cada lector es pogués descobrir a ell mateix.

Per això partia d’escenes, de personatges, d’inquietuds d’allò més quotidià i amb un llenguatge que tothom pogués entendre. Recordo que el preocupava poder aportar alguna cosa a la Poesia en el seu conjunt i també l’inquietava la idea del “mai més” quan pensava que mai més tornaria a veure la seva filla Joana, morta el 2001. Ara soc jo qui no el veurà “mai més”, però queden les cartes d’amor que ens ha deixat, els seus poemes.