L'explicació d'un silenci

La Consellera per fi parla, i ens explica el que ja tenien decidit des del començament. Des del primer moment hi va haver la decisió unànime per part dels membres del Consorci de presentar al·legacions, però també que, com previsiblement les obres s’entregarien, no es volia resistir fins que es repetís el patiment quan la Guàrdia Civil es va emportar per la força les obres de Sixena. No es pot criticar aquesta decisió, l’entenem i comprenem; es pot criticar que no s’expliqui; es pot criticar el silenci i la falta de transparència. Nosaltres tampoc volem veure més consellers en la situació dels consellers Vila i Puig.

Tal vegada no ens ho volien explicar durant les eleccions, potser els semblava que no ho entendríem. Quina oportunitat perduda per explicar als ciutadans de tot Catalunya la realitat de la injustícia que el Museu de Lleida pateix. Entre Museu i prioritat electoral es va triar la darrera.

Abans de la declaració d’avui (19/02), s’havia fet veure que la carta del Bisbat manifestant l’acatament de l’execució provisional era un tema rellevant en la decisió a prendre, suposem que es tractava de minimitzar l’impacte definitiu a l’hora d’explicar que les peces s’entreguen. Per cert, el bisbe no té les claus ni l’accés a les obres.

El Cercle d’Amics del Museu de Lleida fa setmanes que vàrem entendre i comprendre la decisió del Consorci (per la via dels silencis i omissions), abans que l’expliquessin. Per això, el 19 de gener ens vam adreçar a la conselleria, Paeria, Diputació i Consell Comarcal demanant una declaració solemne i unànime a favor de la unitat de la col·lecció i el desacord públic amb una sentència d’execució provisional, sense qüestionar el seu acatament. En cap cas vam obtenir resposta.

Ara, a banda de discrepàncies museístiques, cal unitat dels membres del Consorci. La sentència sobre les 111 obres és més perillosa judicialment que la de Sixena. Tenen en comú la barbaritat de l’execució provisional, però jurídicament no és el mateix. Aquesta és més perillosa perquè amb un “copiar i enganxar” judicial, poden continuar (ja està anunciat) emportant-se moltes més obres de Lleida. Desitgem que des de la conselleria es treballi per a la unitat i que tots els membres, Bisbat inclòs, es comprometin a seguir el procés judicial fins als tribunals europeus, perquè no seria la primera vegada que en temes d’art s’ha condemnat l’Estat espanyol.

Aquesta qüestió no és únicament contra Lleida, per això demanem a la consellera actual i, si és el cas a la consellera vinent, accions concretes com ara que TV3 s’impliqui en un relat atractiu que demostri als catalans la legitimitat i legalitat d’aquesta col·lecció. És imprescindible també una publicació que mostri les imatges i expliqui l’origen documentat de les 111 peces. L’atac a aquestes obres és un atac a la col·lecció primigènia de finals del segle XIX del Museu de Lleida. Tot plegat ajudarà a equiparar al nostre país la importància que el tema té a tot l’Aragó. Fem-ho honestament, no com el govern d’Aragó i el Bisbat de Barbastre.

Acomiadem-les, esperem que provisionalment, amb la dignitat que mereixen les obres i totes les persones que han fet possible l’existència d’aquest museu. No hi ha indignitat a assumir una incomprensible execució provisional d’un jutjat de primera instància en temes d’art. En tot cas, la indignitat fora el silenci i l’oblit.