D'esquena una vegada més

El 16 de febrer, la manifestació per demanar la llibertat de Pablo Hasél es va saldar amb una onada de disturbis a Lleida, vuit persones detingudes i sis policies ferits. Al començar els aldarulls, els Mossos van haver d’envoltar la Subdelegació del Govern, mentre els radicals començaven a llançar-los petards, pedres, vidres, pintura i cadires i taules que hi havia a la terrassa d’un bar.

Davant de l’avenç del cordó policial es van dirigir ràpidament cap a l’avinguda Blondel, on van fer diverses barricades. Va ser allà on van agredir tres agents de la Guàrdia Urbana que anaven amb moto.

També van calar foc a dos de les motocicletes, que van quedar completament calcinades, i van causar danys a una tercera. Van ser rescatats pels seus companys.

Dos d’ells van ser evacuats a l’Arnau. Hi va haver un altre urbà ferit i també dos Mossos lesionats, així com danys en aparadors i mobiliari urbà.

L’endemà, 17 de febrer, tots els sindicats (ASIGULL, UGT, CGT, CSIF, CCOO i AFILL), mitjançant un escrit de la Junta de Personal, condemnaven uns fets que tornarien a repetir-se aquella nit i la següent. En el comunicat demanaven coses tan senzilles com felicitar la Urbana, que havia aguantat estoicament els atacs sense estar preparada. Demanava declarar inacceptables els disturbis i les destrosses. I ens demanava a nosaltres, els partits polítics, que intervinguéssim en l’assumpte.

Des de Ciutadans vam recollir el guant. Vam proposar de fer una declaració institucional de l’ajuntament condemnant la violència patida pels empleats públics mantenint, paraula per paraula, l’escrit dels sindicats. No va ser acceptat –oh, casualitat– per cap dels membres del tripartit, que van proposar un text alternatiu i inacceptable. Perquè al nostre grup li sembla inacceptable intentar maquillar la violència d’aquesta setmana passada. Tant la de la tancada de la universitat com la dels disturbis. La violència és la línia roja que converteix tota protesta en inacceptable i ha de condemnar-se. Punt.

Bé, punt no. Si m’ho permeten hi ha un detall que no s’ha de passar per alt. El senyor alcalde és el cap de la nostra Guàrdia Urbana. Ignoro si aquest senyor ha tingut gent al seu càrrec anteriorment. Però un líder no deixa tirades les persones que té a càrrec seu. Un líder ha de saber posar-se al capdavant dels seus i respondre per tots ells. L’escrit de tots els sindicats així ho demanava i demostra que no es van sentir acompanyats, ni per part de l’alcalde ni per la resta del seu govern.

Malgrat tot, el tripartit de les excuses va trobar motius per votar-hi en contra. En contra de felicitar la Guàrdia Urbana de Lleida. En contra de declarar inacceptables els danys i crema dels vehicles policials i destrucció del mobiliari urbà. En contra de desitjar una ràpida recuperació als servidors públics ferits pels radicals. En contra de mostrar una defensa clara i institucional dels seus treballadors i béns públics, i personar-se com a acusació particular a les futures accions judicials.

Personalment, ja estic acostumada que votin en contra les nostres propostes amb arguments fal·laços i sortides per la tangent. Però he de confessar-los que aquesta vegada el rebuig de la nostra moció em va doldre especialment. Aquesta vegada no van votar només en contra de les nostres idees. Aquesta vegada el tripartit, amb l’alcalde al capdavant, va donar l’esquena a tota la Guàrdia Urbana per uns interessos que no arribo a comprendre. Una pena, una vegada més.