Aquest cop esteu soles

Després d’anys i anys de lluita i litigis, de camins entre jutjats, de portes del davant i passadissos del darrera, finalment ha arribat el dia. Aquest mes de març ha començat l’espoli.

S’ha endegat el transport de les més de 150 peces propietat del Museu de Lleida reclamades pel Bisbat de Barbastre-Montsó en l’anomenat “Litigi per l’Art de la Franja”. Un viatge cap al Museu de Barbastre en acatament, per part del Bisbat de Lleida (i amb la complicitat del departament de Cultura de la Generalitat i la regidoria de Cultura de l’ajuntament de Lleida) d’una sentència que ordena el trasllat cautelar de les peces mentre no es resolgui de manera definitiva l’esmentat litigi.

Trasllat cautelar, diuen. Tinguem-ho clar, marxen per a no tornar.

Escrivia la meva amiga Marga del Campo –responsable de comunicació del Museu de Lleida– en una pilada des del seu compte personal el dia 2 de febrer: “No, la justícia no és igual per a tothom. La indefensió en què es troba el Museu s’assembla a la de qualsevol persona catalana, de Mallorca o de Pamplona que pensa diferent d’un Estat podrit fins a les arrels. Estem soles, amigues.”

I és ben cert. Aquest cop ella, la resta de companyes i companys del Museu de Lleida, el seu director, la institució, totes, estan soles. Més soles que mai. En una soledat aclaparadora, en un silenci eixordador, brutal, si el comparem amb tot el que succeí un 11 de desembre del 2017 quan la Guàrdia Civil, escortada pels Mossos d’Esquadra, aparegué amb nocturnitat i traïdoria per emportar-se, amb destí al Monestir de Sixena, una part dels conjunt de peces adquirides per la Generalitat de Catalunya amb els diners de totes i tots.

Robatori, ressò mediàtic, gent als carrers, mossos carregant i la classe política impregnada de l’esperit d’allò anomenat el 155, algunes més, altres menys. Fins i tot l’aleshores alcalde, Àngel Ros, a primera fila, exigint que el deixessin entrar al museu, com a art i part en el furt, demanant ser escoltat sota els crits de la gent.

Avui res. Ho reitero, res, silenci.

Fa temps que, en temes patrimonials, s’ha acabat el temps de les barricades. I més si tenim en compte que la gent del Museu de Lleida no vol tornar a passar pel calvari professional i personal d’aquell llunyà 11 de desembre del 2017.

Més que comprensible. Però on és la lluita institucional? On són les veus dels i les nostres representants polítiques davant aquest nou espoli i injustícia, aplicada de manera prevaricant contra un sol museu i un sol territori, el Museu de Lleida i la Franja de Ponent? On és la consellera de Cultura de la Generalitat, Àngels Ponsa, defensant, més enllà de recursos ordinaris, la legitimitat i empara jurídica que els hi atorga la Llei Catalana de Patrimoni per tal de no permetre la seva vulneració des d’un tribunal ordinari? On és la fermesa i voluntat de desobediència del Govern? Esclar, té por a la imputació, com algun dels seus predecessors.

Doncs pas al costat i gent valenta, que el risc va amb el càrrec i les responsabilitats, no fotem.

On són les veus de suport i escalf a les companyes i companys del Museu per part del delegat de cultura a Lleida, Miquel Àngel Cullerés, de l’alcalde de Lleida, Miquel Pueyo, o del regidor de Cultura, Jaume Rutllant? On són? On es fan sentir? Tenen clar que estem davant el tret definitiu a la línia de flotació del Museu de Lleida? A les seves col·leccions? Diria que no. Tot el suport als cants de sirena i les vaguetats que penja el departament de Cultura. Un drama.

Silenci institucional. El 2017 calia propaganda política. Avui és un mal que no vol soroll.

L’execució cautelar d’aquesta sentència crea jurisprudència i assenta un precedent. Però ja us dic que no veurem a cap altre territori de l’Estat reclamant una part de les seves col·leccions a un altre museu espanyol. És de calaix. Això no ha anat mai de patrimoni. Sempre ha estat una qüestió d’humiliació política i territorial.

Perquè, des del mateix moment en què l’Opus Dei creà el Bisbat de Barbastre-Montsó, tot plegat respon a una estratègia política basada en l’anticatalanisme, que busca la separació dels territoris de la Franja de l’entorn que històricament els ha estat propi: els territoris catalanoparlants que vinculen Catalunya i l’Aragó, i que pretén diluir el passat comú obviant el fet inequívoc que les barreres polítiques no tenen per què coincidir amb les barreres humanes, socials i culturals.

Em sap greu, Josep, Marga, Gemma, Marta, Xavier, Isabel, Carme, Núria, Esther, Meritxell, Miquel, Mariona, esteu soles. Serveixi, des d’aquí, l’escalf i l’abraçada immensa de les companyes i companys de professió, al vostre costat pel que calgui.