Salut sense barreres territorials

L’“equitat territorial”, defensada per molt poques forces polítiques, no és una expressió buida de sentit, sinó quelcom fonamental en territoris com l’Alt Pirineu i Aran, molt especialment en temes de sanitat i salut. Al nostre petit racó de món sabem què és tenir pocs recursos sanitaris i haver de fer molts quilòmetres per anar a fer-te proves o anar a una visita mèdica.

La pandèmia de la Covid-19 ha fet encara més palesa la mancança de recursos sanitaris i l’actual repunt dels casos a les comarques del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà han posat al límit l’Hospital Comarcal de Tremp. I això no és com a conseqüència d’un repunt de centenars de casos, sinó tan sols de poc més d’una dotzena.

Aquest és el retrat de la sanitat al Pirineu: precària, molt precària. 

Precarietat que no es cenyeix a l’atenció davant la Covid-19, sinó que es projecta també en proves i diagnosis com ara les ecografies, que només es fan un cop per setmana, o d’altres proves com, per exemple, les ressonàncies magnètiques, que obliguen el pacient a desplaçar-se a Lleida. El dret a l’equitat territorial ha de comportar l’accessibilitat de qualsevol persona als serveis de sanitat de qualitat amb el màxim de proximitat física possible, amb independència del lloc on visqui.

També l’atenció primària i les urgències: mentre constatem que a les zones rurals hi ha dispensaris o consultoris que només atenen la població un dia a la setmana, la població més envellida es veu obligada a agafar el cotxe davant de qualsevol urgència mèdica o per visitar-se fora d’aquells minsos horaris estipulats. Amb el doble greuge per aquells que no disposen de vehicle propi, als quals s’hi suma la manca de transport públic, que no deixen altre remei que demanar l’auxili dels veïns o la contractació del servei de taxis.

També en l’àmbit de les residencies de la gent gran, on el cas de la Fundació Fiella ha constituït un dels brots més importants, d’una mortaldat tal que ha suposat la defunció d’un 1% de la població de Tremp. La Fiella és un cas paradigmàtic d’un sistema de residències gestionades majoritàriament per institucions vinculades a l’Església que es mouen encara per uns paràmetres impropis del segle XXI.

Aquesta incidència va més enllà de les residència, ja que les autoritats eclesials formen part dels òrgans de gestió i direcció de bona part dels hospitals de l’Alt Pirineu i Aran, amb el que això suposa de greuge en concepcions conservadores, per no dir retrògrades, dels drets sanitaris de la població, alhora que actua en perjudici d’una organització democràtica i transparent. .

Aquesta llarga ombra del poder eclesial es manifesta de forma especialment sagnant en els drets sexuals i reproductius de la dona, molt especialment en el dret a l’avortament. Fins fa dues setmanes a l’Alt Pirineu i Aran s’incomplia sistemàticament amb la Llei 2/2010 de salut sexual i reproductiva, que reconeix expressament al seu article 12 la garantia a l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs en les condicions legals, condicions que s’han d’interpretar de la manera més favorable per la protecció i eficàcia dels drets fonamentals de la dona que sol·licita la intervenció, molt en particular, el seu dret al lliure desenvolupament de la personalitat, a la vida, a la integritat física i moral, a la intimitat, a la llibertat ideològica i a la no-discriminació.

Des de fa dues setmanes, les dones del Pirineu podem avortar farmacològicament a l’hospital de Tremp, ja no cal que baixem a Balaguer per tal de poder accedir a la píndola abortiva. Però, pel que fa a l’avortament quirúrgic, segueix essent una odissea: cal marxar de la província de Lleida perquè no hi ha cap lloc dins el sistema públic de salut on es practiqui.

Des del departament de Salut s’han anunciat converses amb dues clíniques de Lleida per concertar el servei, donat que els metges especialistes s’acullen a l’objecció de consciència. No obstant, el dret a l’objecció de consciència no pot anar en perjudici dels drets sanitaris de la ciutadania, tal i com ja preveu el propi Codi Deontològic Mèdic del Consell General dels Col·legis Oficials de Metges en el seu article 32: “El reconeixement de l’objecció de consciència del metge és imprescindible per garantir la llibertat i independència del seu exercici professional.

No és admissible una objecció de consciència col·lectiva o institucional.” A més, s’hi afegeix el fet que hi ha molt pocs professionals preparats per a exercir la pràctica de l’avortament. Tot plegat, en perjudici de les usuàries de la salut pública que, no ho perdem de vista, han de ser les protagonistes del sistema sanitari.

Així, ens trobem que a part de no tenir la necessària equitat territorial amb el conjunt de serveis sanitaris, fa més de trenta anys que tenim aprovada una llei d’avortament que al 2021 es comença a posar en pràctica tímidament a l’Alt Pirineu i Aran. Així anem, en tot amb 30 anys d’endarreriment.