No tot s'hi val

Imaginin que un dia, sense venir al cas i per exercir la seua feina, són acusats de multitud de delictes que no han comès. Imaginin que aquestes acusacions han estat instigades per un company seu que, mogut per l’ambició, pretén destruir-los per tenir més poder i beneficis.

Imaginin que aquestes calúmnies són airejades a la premsa i a les xarxes socials, arribant a la seua família i als seus amics. Imaginin la inquietud de la seua mare, que encara no podent-s’ho creure, ha de preguntar, per què ho ha llegit al diari i ho ha de sentir dir a una veïna: “Si el riu sona...” Imaginin la seua integritat posada en dubte en cada debat: “No parlis gaire, que ets al jutjat.” Imaginin que altres rivals, lluny de desacreditar tals falòrnies, callen i atorguen.

Fins i tot fan seu el discurs que “s’han produït greus irregularitats”, i permeten que els seus portaveus i col·laboradors engrandeixin la mentida. Imaginin que, en la lluita per demostrar la seua innocència, un dels seus companys que es troba en les mateixes circumstàncies, es mor d’un càncer.

Ell ja no podrà veure el seu bon nom i el seu honor restablerts. Imaginin aquesta ombra de dubte a sobre seu durant tres anys.

Imaginin la ràbia, la impotència de no poder defensar-se durant aquell temps. I quan, per fi, els donen la raó, quan els jutges deixen clar que les diferències polítiques no poden portar-se al jutjat i acredita que no hi ha rastre de delicte ni de cap conducta censurable, els seus rivals diuen allò d’“aquí no ha passat res i qui dia passa any empeny”.

Encara que no ho creguin no els estic resumint El Conde de Montecristo o qualsevol drama televisiu de dissabte a la tarda. Això ha passat aquí, a la Paeria de Lleida. El senyor Postius, ara tinent d’alcalde a la nostra ciutat, ens va acusar a diversos companys, treballadors de l’ajuntament, l’auditora de l’Empresa Municipal d’Urbanisme (EMU) i a mi mateixa d’una sèrie de delictes que sabia perfectament que no havíem comès.

Ho va fer a fi de projectar l’ombra de dubte sobre la nostra honorabilitat i posicionar-se millor de cara a les eleccions municipals del 2019, sabent que el cas no s’hauria tancat aleshores. Els seus companys de files també sabien que les esmentades acusacions eren completament infundades. Prova d’això és que cap d’ells no va subscriure la querella contra nosaltres.

Els seus companys dins del tripartit també ho sabien. Malgrat tot, fins al dia d’avui han callat i mirat cap a una altra banda. Han donat per bones unes tesis comptables que han posat en risc les finances de l’Empresa Municipal d’Urbanisme i les de l’ajuntament mateix, retardant la tramitació del Compte General del 2018 per avalar les tesis personals del subjecte que les he esmentat.

Han deixat que un dels seus membres al consell d’administració ens insulti a les xarxes sense haver-li censurat ni demanat cap moderació. I ara, que tant la nova auditoria de l’EMU com Audiència de Lleida ens donen la raó, callen i miren a una altra banda. Només una persona ha estat capaç de fer una trucada interessant-se per la nostra situació.

Aquest és el nivell moral dels senyors que governen a l’ajuntament de Lleida. Una baixesa moral que els portarà a aprovar un codi ètic i de bones pràctiques entre els polítics i personal directiu al ple de l’abril vinent. I que permetrà quedar-se al lloc de tinent d’alcalde al senyor Postius, malgrat haver realitzat les mateixes pràctiques de contractació que han forçat a deixar el càrrec de regidor d’esports al senyor González.

Afortunadament encara quedem algunes persones per a les quals, en política, no tot s’hi val.