Política i dignitat

S’explica que Diògenes, el cínic es trobava sopant llenties quan el va anar a veure el filòsof Arístip, que vivia confortablement a força d’adular el rei. Arístip li va dir: “Si aprenguessis a ser submís al rei, no hauries de menjar aquestes avorrides llenties.” A la qual cosa Diògenes va replicar: “Si tu haguessis après a menjar llenties, no hauries d’adular el rei.”

Tots hem pogut ser testimonis de la lamentable escena produïda a la reunió mantinguda dimarts a Ankara entre el president turc Recep Tayyip Erdogan, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el president del Consell Europeu, Charles Michel. Quan van entrar a la sala, Von der Leyen es va veure relegada a seure en un sofà més baix i en un rang diferent que les butaques reservades per al mateix Erdogan i el president Charles Michel.

Impresentable l’actitud d’Erdogan, gens sorprenent coneixent el seu perfil; incomprensible i decebedora la passivitat de Charles Michel, que hauria d’haver optat, com a mínim, per seure al costat d’Ursula von der Leyen. Humiliant i trista la resignació de la mateixa afectada, acceptant la situació sense tenir prou coratge i determinació per mantenir-se en peu o marxar.

Segons Von der Leyen afectada, ho va fer per responsabilitat, perquè era més important el mateix contingut de la reunió que aquest detall del greuge personal. Potser sí.

Potser hauria de lloar l’abnegació i sacrifici voluntariós de la presidenta. Potser ho admetria, però només si deixés de pensar que el motiu darrer per tolerar aquest oprobi inadmissible va ser el de no caure en una provocació que hauria pogut ocasionar un desencontre perillós amb aquell a qui hem cedit les claus geoestratègiques de la nostra estabilitat econòmica i política.

Aquell mateix, sí, que es passa constantment per “l’arc de triomf” els drets humans, sigui esclafant kurds, empresonant dissidents o mantenint milers de sirians refugiats en camps deplorables amb la complicitat del pacte migratori establert fa cinc anys amb la mateixa UE.. Però no es tractava del seu orgull ferit, del seu ego, ni de la seva autoestima. En aquell moment, Ursula von der Leyen ens representava a totes i tots, a les dones, als ciutadans europeus, a tots aquells que lluiten i treballen per construir una Europa i un món de valors, de drets i llibertats, entre els quals la igualtat de gènere ha de ser central i irrenunciable. En comptes d’això, però, l’exemple que van donar els nostres líders és el d’uns dirigents professionals de la diplomàcia aduladora, mesquinament interessada, capaç de posar-se quantes benes calguin als ulls mentre ens permeti seguir garantint els nostres conforts i privilegis.

Als nostres líders els correspon decidir si volen ser Diògenes o Arístip, si volen que les seves accions estiguin mogudes pels principis o pels interessos. Europa, un com més, opta per empassar-se la dignitat per por i per vanitat. Per no córrer el risc de perdre un estatus sustentat d’opulent benestar, sotmès a aquells poders que li mantenen la panxa tipa però l’ànima buida. I, tanmateix, per no haver sabut aprendre a temps a gaudir d’un

honest, senzill i reconfortant plat de llenties.