Pere Ortís, passió per Catalunya i Amèrica

L’escriptor urgellenc Pere Ortís (Bellpuig, 1930) ha publicat una seixantena de títols en una llarga trajectòria que inclou novel·les, llibres de viatges, reculls de contes i traduccions. Ha viscut molts anys a Nova York. Catalunya i aquesta ciutat són dos dels seus grans amors.

No és gens fàcil trobar un escriptor lleidatà –en aquest cas urgellenc de Bellpuig– que hagi esmerçat tanta dedicació a la creació literària en català i tants esforços a la publicació de la seva obra, essent incomprensiblement tant desconegut encara en els cercles literaris.

La seixantena llarga de volums editats així ho certifiquen. Entre aquests, deu traduccions, fetes per ell mateix, al castellà i a l’anglès. Novel·les, llibres de viatges, reculls de contes en els quals la temàtica gira a l’entorn, majoritàriament, dels llocs on ha passat llargs períodes de la seva vida: Catalunya, l’Amèrica Central i els Estats Units, dels quals destaca la fascinació sobretot per la ciutat de Nova York. I la seva gran passió: Catalunya des d’un profund sentiment nacionalista i la preocupació per la llengua catalana, temàtiques a les quals ha dedicat uns quants assajos i tres llibres de llengua, alguns dels quals han arribat ja a la quarta edició.

Pere Ortís és un “jove” de 90 anys que no ha parat mai quiet. Ha anat i vingut del continent americà infinitat de vegades en la seva llarga vida i encara ho fa ara. Rebel, inconformista i catalanista com el qui més, ah!, i potser algú es sorprendrà si afegeixo que és capellà.

Nasqué a Bellpuig d’Urgell i visqué de petit aquells convulsos anys de la guerra civil. Fill d’una família de fortes conviccions catòliques i en el context de la postguerra, aquell entorn propicià el seu ingrés, primer, al Seminari de Bellpuig i després al de l’Espluga de Francolí, del qual en sortí ordenat sacerdot destinat com a missioner a Hondures. Ell sempre cregué que aquesta destinació forçada fou la conseqüència de la seva actitud catalanista dins d’un seminari dirigit i controlat des del més dur nacional-catolicisme, al qual aquesta llengua no li feia cap gràcia.

Però aquest destí forçat, aquest canvi tan radical, li provocà un trasbals molt positiu de mentalitat que li obrí els ulls a la realitat de les condicions duríssimes de vida dels més humils: “Aquella gent tan senzilla em civilitzà”, reconeix. Exercí la seva tasca sacerdotal i també docent, com a professor de llatí, filosofia, matemàtiques i literatura hispanoamericana, al seminari de Tegucigalpa fins que rebé l’ordre d’encarregar-se de diverses parròquies de ciutats escampades per Hondures, on acabà vivint prop de quinze anys.

Recorregué el país de dalt a baix i se li despertà la inquietud per les condicions de vida dels indígenes i habitants de classe social més baixa del petit continent centreamericà i dels països que el formen, que visità, encuriosit, l’un darrere l’altre, sense deixar-se’n cap.. Un altre gir vital es produí quan, passat el període preceptiu, aconseguí alliberar-se d’aquella congregació que l’havia “exiliat” a Amèrica i tornà al seu Bellpuig natal als anys seixanta, on comprovà quant de mal estava fent el franquisme a la cultura i a la llengua catalanes. Aquest ambient no li plagué gens i decidí tornar a Amèrica, però, aquest cop, fent un gran salt cap al nord.

Amb coneixements molt bàsics al principi de la llengua anglesa, s’aventurà a aconseguir un lloc com a sacerdot en parròquies catòliques de Nova York, a barris com Brooklyn o Long Island, on acabà passant-s’hi més de trenta anys. Allí, en una gran ciutat, dinàmica i culta, la seva vida i el seu amor per la literatura fan un gran salt qualitatiu: escriu, en català, la seva primera novel·la, La pell de la iguana, i obté la llicenciatura de la Universitat de Nova York en llengua i literatura espanyola i segueix escrivint, no abandonant mai el conreu de la llengua catalana, malgrat la llunyania, polint-la i enriquint-la fins a nivells admirables.

. De Nova York estant visità bona part dels estats de la costa est dels Estats Units i recorregué, amb fascinació, el continent americà gairebé del tot. Coneix el Canadà, els Estats Units, Mèxic, Guatemala, el Salvador, torna a Hondures sempre que pot, segueix Nicaragua, Costa Rica, Panamà, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Perú i Brasil. I escriu i escriu. I tradueix. I viu immers a la vida i els racons més interessants d’aquesta Nova York que qualifica de Ciutat Magnànima, que no deixa de traslladar a les seves novel·les. I edita llibres a Catalunya, d’Amèrica estant.

Però Pere Ortís no es promociona ni el preocupa la rendibilitat econòmica de la seva tasca com a escriptor. No es mou en cercles literaris i, si convé, regala els llibres a escoles, instituts i biblioteques. Ell és sacerdot, no busca nom ni diners. I això li permet ser lliure, però també el sotmet a l’ostracisme que patirà com a autor, injustícia que ara es fa evident i molt immerescuda.

Avui Pere Ortís viu tranquil·lament a Catalunya, on ha tornat per quedar-s’hi. Mai, però, ha deixat d’escriure i de publicar, però tampoc ha cedit en la lluita per la defensa del català. Ha conduït programes de ràdio de perfeccionament de la llengua, ha escrit en revistes com El Pregoner de l’Urgell i Serra d’Or, entre d’altres. Però sempre que pot, i la seva edat no li és un impediment, torna a emprendre el vol cap a aquesta Amèrica que li ha conformat un caràcter i un tarannà de pedra picada.

En un dels seus darrers viatges recorre, tot sol i conduint ell mateix el seu vehicle, la costa est dels Estats Units i tot Mèxic fins arribar a Chiapas, per conèixer, de primera mà com sempre, la realitat social a peu de carrer, realitat que tant l’ha inspirat en les seves novel·les. I no para d’escriure i llegir. Noranta anys d’envejable lucidesa.

“No sembles capellà”, li diuen. I navega per internet i trasteja hàbilment l’ordinador i escriu emails i publica, sense parar, tot allò que té escrit i encara és inèdit. I fins i tot té una pàgina web molt recomanable de visitar, www.pereortis.cat, i un compte a Instagram. Sí, un jove de noranta anys que, per fi, ha decidit també publicar les seves Memòries.

La pandèmia del coronavirus, però, ha frenat el merescut homenatge que li preparava l’ajuntament de Bellpuig pel seu norantè aniversari. Sigui com sigui, aquest reconeixement li devem tots. Lleida i Catalunya també.

Els Omells de na Gaia és un poblet de l’Urgell emplaçat entre una colla de tossals que no arriben a muntanyes altes però que estan a una altura considerable comparat amb el pla d’Urgell. Cau ja molt prop de la línia divisòria entre l’Urgell i la Conca de Barberà, i el primer poble que es troba baixant al pla és Maldà, a uns vuit quilòmetres, i el primer baixant a la Conca és Senan, a uns quatre o cinc quilòmetres, encara una mica més encimbellat que els Omells.

Aquest poble els roigs republicans l’escolliren com a centre d’un camp de concentració de treballs forçats durant la revolució i la guerra del 1936, on portaven burgesos per feixistes o per refractaris a la revolució, i posaven a vigilar-los milicians rebregats i sense entranyes que feien objecte de maltractament i d’abusos de tota mena als condemnats als treballs, que majorment consistien a fer cavar trinxeres a homes, senyors de Barcelona i d’arreu de Catalunya, que no havien agafat mai un pic o una pala i els feien treballar fins que queien baldats i exhaurits a terra. I malament la passaven els que queien, perquè fàcilment eren rematats i enterrats de qualsevol manera en els flancs dels tossals adjacents.

Això vol narrar aquesta novel·la de ficció, els protagonistes de la qual són tres, una nena d’uns deu anys, la Carmina, un xiquet de 14, l’Oriol, i un corb, amic de tots dos per aquella osmosi animal, infantil i innocent, que fa de canalla i animalets amics per naturalesa, obeint lleis desconegudes de la Mare Naturalesa, però precioses i sorprenents. .