Un ensurt més!

Encara amb la ressaca, que la pandèmia no ens ha deixat gaudir com cal, de ser els guanyadors de la Batalla Monumental i la il·lusió recuperada d’un passat Sant Jordi parcialment normalet, tenim a la vesprada de la Moreneta la trista nova, força ben documentada per l’entusiasta Ramon Pujades, de l’esllavissada d’un tram de la muralla que va des del baluard de Louvigny al de la Reina, bastida al segle XVII sobre una potent veta de roca de gres, probablement una de les més espectaculars del tossal de la Seu Vella.

Amb el cor

La primera sensació que he sentit, i imagino que com la majoria, és la de tristor. Sempre veure com perdem patrimoni és una sensació força desagradable. Les noves tecnologies ens han permès ser testimonis de les successives esllavissades que patí la muralla dilluns a la tarda. Veritablement la sensació de pena m’ha recordat un fet semblant, la caiguda del campanar de l’església parroquial de Rosselló. Després, el sentiment predominant fou el de ràbia, el d’un fort emprenyament. Com pot ser que ens passi això?

Amb el cap

Un cop moderadament asserenat vaig notar la sorpresa que la zona afectada no era aquella que habitualment ho està per episodis recurrents d’aquest tipus: baluard del Rei, muralles de la banda nord i muralla de Sant Martí. Com podia ser que un part que semblava segura de la vella fortalesa, que a més havia estat sanejada feia pocs anys, fos la nova víctima?

Evidentment caldrà analitzar bé les causes que han provocat aquest espectacular esllavissament. A l’espera de la posada en marxa del desitjat Pla de Muralles, sembla que caldrà canviar les prioritats en l’actuació prevista, però el millor no seria canviar res i dotar de més partida pressupostària el “famós” pla i actuar de manera més dràstica per evitar que tinguem nous ensurts i que la singular fortalesa que envolta la Seu Vella, lo nostre Castell, tingui la seguretat de conservació que li pertoca com a bé patrimonial de primer ordre.

Crit d’alarma

Vull pensar que de la malaurada avinentesa en sortirà una decidida actuació reparadora, no tan sols per tornar a lloc les pedres caigudes, sinó per evitar la causa, l’aigua que regalima incisivament i de manera generosa. Aigua que no és en aquest cas de la pluja, com en d’altres indrets, sinó de conduccions obsoletes i de dissenys poc adequats a allò que es mereix un monument com aquest.

Cal revisar les humitats que avisen de perills semblants en d’altres punts del Turó. No cal esperar que tinguem més ensurts.

Cal tallar d’arrel el problema i solucionar els punts on ja la manca de manteniment ha fet de les seves. No oblidem que la nostra emblemàtica joia ha estat per tres cops monument favorit de Catalunya (2007, 2016 i 2021) i que estem des de fa vint anys lluitant per ser Patrimoni Mundial!