Un instrument de país

Fa pocs dies hem celebrat 100 anys de les primeres prediccions del Servei Meteorològic de Catalunya. Fa un segle que la Mancomunitat, amb gran visió d’Estat, el creava i assumia les seves despeses de funcionament.

Van adonar-se que era important mantenir la flama de la tradició meteorològica del país, la que encara avui provoca que, a les llars, es demani silenci quan surten els homes i dones de la secció d’El temps a les ràdios i televisions, per escoltar atentament què ha de passar les hores o dies següents. Fa 100 anys, calia que el país disposés d’una estructura institucional i científica per a la informació i la recerca meteorològica.

Era important mirar, estudiar i entendre el cel i l’atmosfera des de Catalunya i per a Catalunya. Poder predir el nostre temps, amb eines cada cop més precises i de la mà d’uns professionals que segueixen proveint-nos amb tot el rigor una informació que ens ajuda a interpretar el món que vivim.

És en el que s’ha treballat tots aquests anys. Ja des de la seva creació, el Servei Meteorològic de Catalunya va tenir una xarxa d’observadors que, des de tot el territori, l’alimentaven.

Avui comptem amb 189 estacions automàtiques, 4 radars, 4 detectors de llamps i 225 vigilants i observadors, que són un patrimoni a preservar i ampliar. N’estem molt orgullosos.

La Xarxa d’Estacions Meteorològiques Automàtiques (XEMA) del Servei Meteorològic de Catalunya disposa de 189 estacions repartides arreu del país i precisament la més antiga és al Segrià, concretament a Raimat, amb més de 30 anys de vida. O, també en marxa des del 1988, la del Canós, als Plans de Sió (Segarra). Ambdues van ser instal·lades pel departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, i traspassades posteriorment al Meteorològic l’any 2003 conjuntament amb la resta d’estacions meteorològiques de les quals disposaven.

Les estacions ens han donat molta informació, però els col·laboradors de la Xarxa d’Observadors Meteorològics (XOM) hi han jugat igualment un paper cabdal.

En el cas del Pirineu lleidatà, ens han ajudat a conèixer el gruix de neu, una de les variables més importants en aquest territori, amb observadors a Viu de Llevata, Boí, Canejan, Bagergue, Esterri d’Àneu, Isil, Tavascan, Llagunes i Peramea. Al Pla de Lleida, amb 14 observadors, podem fer un seguiment detallat de la calamarsa i la pedra, informant-nos en temps real sobre què està passant. Parlem de dos fenòmens que condicionen el sector primari i per això ens interessa tant prestar un servei públic de primer ordre.

Perquè ara, en situació d’emergència climàtica, el coneixement ens ha de guiar per prendre les millors decisions sobre el territori i les infraestructures presents i futures de tota mena, fent-nos més resilients. Gràcies, Servei Meteorològic de Catalunya, per acompanyar-nos aquests 100 anys i enhorabona per la feina.