El fracàs, trampolí de l’èxit

Per què, de sobte, hi ha tants líders empresarials d’èxit que insten les seues empreses i col·legues a cometre més errors i acceptar més fracassos?

Just després de convertir-se en director general de Coca-Cola Co, James Quincey va demanar als directius de base que superessin la por del fracàs que havia perseguit l’empresa des del fiasco de la “nova Coca-Cola” de fa tants anys. “Si no cometem errors”, va insistir, “no ens hi estem esforçant prou”.

Al mes, fins i tot quan la seua companyia estava gaudint d’un èxit sense precedents amb els seus subscriptors, el CEO de Netflix, Reed Hastings, es va preocupar que el seu fabulosament valuós servei de streaming tingués massa programes d’èxit i estigués cancel·lant molt pocs programes nous. “La nostra proporció d’èxits és massa alta ara mateix”, va dir en una conferència sobre tecnologia. “Hem d’arriscar-nos més, provar coses més boges, hauríem de tenir una taxa de cancel·lació més alta en general.”

Fins i tot el director general d’Amazon, Jeff Bezos, possiblement l’empresari més d’èxit del món, defensa de la forma més directa possible que el creixement i la innovació de la seua empresa es basen en els seus fracassos. “Si fas apostes audaces, seran experiments”, va explicar poc després que Amazon comprés Whole Foods. “I si són experiments, no saps d’entrada si funcionaran. Els experiments són, per la seua pròpia naturalesa, propensos al fracàs. Però uns quants grans èxits compensen dotzenes i dotzenes de coses que no van funcionar.”

Si no estàs preparat per fracassar, no estàs preparat per aprendre. I llevat que les persones i les organitzacions aconsegueixin continuar aprenent tan ràpid com canvia el món, mai no continuaran creixent i evolucionant.

Llavors, quina és la manera correcta d’equivocar-se? Existeixen tècniques que permetin a les organitzacions i a les persones acceptar la connexió necessària entre els petits fracassos i els grans èxits? L’Smith College, l’escola exclusivament femenina de l’oest de Massachusetts, ha creat un programa anomenat Fracassar bé per ensenyar a les seues estudiants el que tots nosaltres podríem aprendre. “El que intentem ensenyar és que el fracàs no és un defecte de l’aprenentatge, sinó una característica.” Patrick Doyle, director general de Domino’s Pizza des del 2010, ha tingut una de les carreres de set anys més exitoses de qualsevol líder empresarial en qualsevol camp.

Però tots els triomfs de la seua empresa, insisteix, es basen en la seua voluntat d’afrontar la probabilitat de cometre errors. En una presentació a altres directors generals, Doyle va descriure dos grans reptes que s’interposen al camí de les empreses i els individus per ser més honestos sobre el fracàs.

El primer repte, afirma, és el que anomena “biaix d’omissió”: la realitat que la majoria de les persones amb una nova idea decideixen no dur-la a terme perquè, si intenten alguna cosa i no funciona, al revés podria perjudicar la seua carrera. El segon repte és superar el que ell anomena “aversió a la pèrdua”: la tendència de la gent a jugar per no perdre en lloc de jugar per guanyar, perquè per a la majoria de nosaltres, “el dolor de la pèrdua és el doble del plaer de guanyar”.

Crear “el permís per fracassar és energètic”, explica Doyle, i una condició necessària per a l’èxit –per la qual cosa va titular la seua presentació, amb disculpes a la pel·lícula Apolo 13. El fracaso es una opción. I aquesta pot ser la lliçó més important de totes.

Només cal preguntar-li a Reed Hastings, a Jeff Bezos o al nou CEO de Coca-Cola. No hi ha aprenentatge sense fracassar, no hi ha èxits sense contratemps.