El futur del Pirineu: la salut

Fa un any llarg, exposàvem en aquest diari la necessitat urgent de posar la sanitat pública rural a l’agenda política. La manca de personal sanitari a Catalunya i d’un model per a l’entorn rural s’ha tornat a manifestar de manera notòria en la crisi sanitària provocada per la Covid-19 o en la tragèdia en residències de gent gran a Tremp, la Pobla de Segur o la Seu d’Urgell.

Sembla que si no es produeixen fets de dimensions tan crues com els que ens colpeixen, la precarietat, a tots nivells, tendeix a acceptar-se i fins i tot a interioritzar-se. Però la resignació no és una opció en aquest problema, per tant, cal tornar a posar de manifest que el sistema sanitari no urbà necessita mesures urgents per sobreviure.

En els últims anys, hem reclamat a Salut actuacions que millorin la capacitat de contractació dels hospitals públics de muntanya, fent efectiu, per exemple, el pagament de complements de ruralitat als professionals. A data d’avui, aquesta mesura encara no s’ha aplicat, malgrat que la consellera l’hagi anunciat en diferents instàncies i malgrat que el Parlament de Catalunya aprovés millorar la cobertura del servei públic de salut en l’àmbit rural i frenar la pèrdua de professionals.

Incentivar el personal sanitari de les zones de muntanya amb el pagament d’un complement de ruralitat –com ja succeeix en el cas dels professionals de l’atenció primària– ajudarà a garantir que es cobreixin les vacants actuals; en altres àmbits, però, s’han d’articular altres incentius laborals i formatius que ajudin a atreure i fixar personal sanitari al Pirineu. En aquest sentit, els professionals reclamen el reconeixement de la carrera professional del personal que decideixi treballar en serveis de salut de muntanya, la potenciació de la docència i la recerca en el nostre entorn cobrint el temps que els professionals destinin a aquestes tasques tant en temps de dedicació com en desplaçament a altres centres o el compliment de les ràtios mínimes aconsellades per les associacions i col·legis professionals, així com els estàndards fixats en l’atenció primària per població assignada/atesa corregida per la dispersió geogràfica.

En definitiva, demanem reforçar el finançament i les dotacions de professionals dels serveis de salut de muntanya per tal que continuïn essent referents territorials que evitin desplaçaments als centres sanitaris més grans.. Precisament, la necessitat de potenciar la coordinació i la col·laboració entre centres de salut tant del mateix àmbit territorial (hospitals, atenció primària, salut mental, transport sanitari, residències, etc.) com de diferent nivell hospitalari mereix també atenció especial. Atès que és tan imprescindible, hauria de ser liderada per Salut. Aquest conjunt d’accions garantiria l’equitat d’accés als serveis públics dels pirinencs i pirinenques, que és del que es tracta.

Davant de la situació plantejada, s’ha d’insistir en el fet que disposar d’una Regió Sanitària de l’Alt Pirineu amb plenitud de competències no és una reclamació insignificant. La subsidiarietat en què es troba actualment aquest ens gestor respecte de la Regió Sanitària de Lleida en limita la capacitat operativa i la participació del territori en la gestió sanitària pública. Es pot entendre que les particularitats de la zona facin necessària la presa de decisions des del territori i l’autonomia en la gestió; així doncs, per què des de 2012 la gestió sanitària de l’Alt Pirineu ha de dependre de Lleida i no es pot autogestionar com s’havia fet amb anterioritat?

La continuïtat del model assistencial i del mateix sistema sanitari públic en les zones de muntanya està en perill perquè, com en altres àmbits del món rural, tant la fidelització i la captació de talent com la innovació tecnològica són els elements estratègics de desenvolupament. Per contra, el sector sanitari es veu afectat per la falta de professionals i per la desinversió en infraestructures, en equipaments i en tecnologia que l’ha caracteritzat l’última dècada.

Queda clar que mantenir els serveis sanitaris de proximitat i de qualitat és fonamental per a les zones rurals, amb població aïllada, dispersa i envellida; per tant, trobar la fórmula per incentivar els professionals sanitaris i per invertir en l’actualització i la modernització d’infraestructures i equipaments ajudarà poderosament a garantir el futur, el futur del Pirineu.