Què fem amb el Decret Llei de les renovables?

El Decret Llei 16/2019 era molt esperat per al sector de les energies renovables, tant i tant que a penes vint-i-quatre hores després de l’aprovació, el Govern ja va rebre una allau de projectes, a la qual en seguiren moltes d’altres. Gairebé la meitat dels projectes eòlics i una tercera part dels solars recauen a Ponent i a l’Alt Pirineu, territoris on només s’han acostat per parlar amb alcaldes i propietaris els homes dels maletins, prometent la plata dels milions i amenaçant amb el plom de l’expropiació.

En resposta, la ciutadania s’ha mobilitzat darrere la pancarta de l’“així, no”, exigint un model energètic que planti cara a l’emergència climàtica i a l’escalfament global, però preservant els valors democràtics, l’equilibri territorial i el medi ambient i el paisatge..

Davant d’això, cal plantejar què fem amb aquest decret llei que va obrir la caixa dels trons. La derogació podia portar efectes perversos.

El decret elimina barreres urbanístiques i facilita tràmits per a la implantació d’instal·lacions d’autoconsum fotovoltaic. Alhora, deroga la regulació del 2009 que condemnava a la saturació uns espais molt concrets de la geografia catalana i impedia un repartiment equitatiu i solidari.

A més, el canvi de les regles de joc podria provocar un efecte Castor pel qual les grans corporacions exigissin compensacions multimilionàries per lucre cessant, com va passar a l’Estat espanyol amb la implantació de l’impost al Sol (9.000 milions d’euros de reclamacions)..

Pel que fa a la moratòria, malgrat que és una figura que s’aplica habitualment en les modificacions urbanístiques, també tindria un efecte no desitjat. D’acord amb la Llei del sector elèctric, la Generalitat autoritza projectes inferiors de 50 MW, mentre que l’Estat té competència per als majors, per tant, una moratòria indefinida només afectaria els primers i, davant de l’aturada catalana, les centrals en marxa se sobredimensionarien encara més. A banda, després d’una dècada perduda, una aturada comportaria seguir creixent en contaminació, coartant la mobilitat sostenible i la industrialització verda.

En conseqüència, cal exigir ja la modificació, en cap cas un maquillatge, via decret llei o via reglament, que estableixi de forma estricta i vinculant unes distàncies que impedeixin la saturació, que garanteixin la protecció dels sòls de valor agrari, la preservació del patrimoni històric i la biodiversitat, amb instruments com la carta de paisatge o els corredors naturals. El municipalisme i la participació ciutadana en la presa de decisions (prevista en el conveni d’Aarhus) han de ser claus per no lesionar les dinàmiques locals, la qualitat de vida, la salut i la lluita contra el despoblament rural.

El nou model ha de constituir una oportunitat d’ocupació i d’emprenedoria mediambiental i mai una depredació. La fiscalitat ha de ser homogènia, que asseguri el retorn de beneficis i impedeixi la competició i la debilitat entre municipis.

L’efectivitat del principi de precaució ha de garantir un efecte innocu sobre la salut ciutadana. La prioritat ha de partir d’instal·lacions d’autoconsum i comunitats energètiques, facilitant la connexió dels petits projectes locals, de la mateixa manera que es comenci pels espais antropitzats, industrials i les cicatrius ja existents, com autovies, canals, polígons i teulades.

Alhora, que es garanteixi la restauració paisatgística, amb fiances suficients, perquè un cop esdevinguin obsoletes les instal·lacions siguin retirades sense demora ni cost per al municipi. I, tot plegat, amb extrema urgència i la seguretat que serà obeït al peu de la lletra pels responsables de resoldre les aprovacions de tots i cadascun dels projectes, també aquells que han passat ja el tall de la Ponència de Renovables.

Només d’aquesta manera es respondrà, alhora, a l’emergència climàtica, al canvi de model energètic i al missatge que llença el territori. Només d’aquesta manera podrem dir “així, sí”.