Soliloqui impopular (no indepe)

¿I hem de ser presidits per algú que acaba d’equiparar la consecució d’una República Catalana amb la consecució de la felicitat?: ¿tan pobres d’esperit som com per enlluernar-nos amb aquesta barbaritat? ¿Es pot ser més ignorant? Sé sobradament que la qüestió és complexa, molt complexa, i que un pobre article com aquest, a banda de més enemics per al seu autor, no aconseguirà res de res. Però afirmo també, amb la mateixa rotunditat, que no hi ha cap conflicte polític entre Catalunya i Espanya; que es tracta d’una invenció deplorable que es resumeix en la necessitat de degradar Espanya mitjançant l’adjectivació i de dir-ne “Estat espanyol”.

I no hi ha més: invenció d’un enemic exterior per negar la inèpcia autòctona. 

Com que arran dels esdeveniments de setembre i octubre del 2017 no hi va haver ni armes ni morts que poguessin ésser imputats al Separatisme, afirmen aquestes persones que no hi va haver rebel·lió; però aquest argument amaga la veritat de fons: efectivament, no hi va haver rebel·lió, però sí que hi va haver un cop d’Estat perquè sí que es va produir una ruptura unilateral de la Legalitat en nom d’una democràcia per a ús d’uns quants i des de dins de les Institucions, orquestrada i executada pels representants de l’Estat a una Comunitat Autònoma; se’n diu sedició.

La Generalitat de Catalunya ha funcionat exclusivament com un Negociat de la Independència des de fa gairebé una dècada; a banda de la fractura de la concòrdia entre catalans (recalco: no és un problema amb Espanya, sinó exclusivament entre catalans), hem patit –i patirem– l’absència d’una política centrada en els problemes reals, una astúcia al servei d’una colla de vividors que no passen de ser uns professionals de la Propaganda.

Qui ens presideix ara acaba d’afirmar que “culminarà la independència de Catalunya” i que “hi haurà un referèndum d’autodeterminació” pactat. No res no farà. Ja n’hi ha prou, d’aquest modus operandi que –ho acabo de dir– és alhora un modus vivendi. Qui ens presideix ara vol fer això que diu que farà, però és el primer que sap que res d’això s’esdevindrà: ni ara ni mai, ni amb Monarquia ni amb República; i la gent ho ha de saber, i algú els hi ha de dir amb paraules clares i inequívoques.

¿De quina gent parlo?: de les onades de gent que Algú va manipular i va treure al carrer i que ara aquest mateix Algú, qui sigui o com es digui, té l’obligació moral de fer tornar a casa. Perquè serà l’única manera.

Perquè no hi ha cap mandat de cap Primer d’Octubre, perquè ja n’hi ha prou de transferir les responsabilitats a uns percentatges irreals que mai no responen a altra cosa que a la necessitat d’ocultar que són Ells, els orquestradors, els únics autors i intèrprets d’aquesta penosa partitura. Caldrà, doncs, una veu de debò autoritzada que digui “prou, i cap a casa”, una mena d’heroi de la traïció (és expressió del Javier Cercas), perquè de pocavergonyes de la lleialtat ja en tenim prou.

Ja seria hora d’anar desactivant la simbologia separatista de façanes i balcons, i els llaços grocs de les Institucions que es pretenen neutrals i “al servei de tota la ciutadania”. Ja seria hora de renunciar a la perpetuació d’un lèxic determinat que afavoreix la segregació i perpetua la discòrdia civil entre catalans.

Al capdavall, aquest atac de feridura col·lectiu no resistiria una anàlisi intel·lectual seriosa i amenaça les normes més elementals de l’humanisme. Per tant, ¿quina utilitat té? ¿Cal seguir dispensant carnets de catalans de primera i segona “in saecula saeculorum”?: ¿és aquest el joc macabre a què se’ns convida? ¿Entendrà el nou President de la Generalitat que el rèdit d’aquest fracàs és que molts hem renunciat a manifestar-nos com a catalanistes?, ¿que ja no volem ser catalanistes de cap manera? ¿Sentiments?: ¿quins sentiments? El sentiment sense idea és un somni totalitari.