L'hora de passar a l'acció amb les renovables

U, reduir consums. I dos, apropar els grans centres de producció als de consum.

Mentrestant l’oligopoli ens recorda cada dia que només produïm un 10% en renovables i que el compromís que hem d’assolir a nivell europeu és del 50% el 2030 (d’aquí a 8,5 anys!) i del 100% el 2050 amb fonts renovables. I que, depenent del creixement de la població, necessitarem produir a Catalunya uns 10.000 MW el 2030 i de 48.000 a 60.000 MW el 2050.

Es descuida la lletra petita del compromís que diu que també hem d’assolir un 32,5% el 2030 i un 70% el 2050 a millorar l’eficiència energètica reduint el consum final. Sabem que avui necessitem a Catalunya per funcionar 6.000 MW de llum; podem continuar queixant-nos per la massificació i l’especulació o passar a l’acció amb l’autoconsum i la gestió pública de l’energia.

Si tenim un territori empoderat i autosuficient fins i tot podem fer de l’energia el nostre propi negoci i no necessitar el 3,4% que paga l’oligopoli de la seva facturació al territori per a l’extracció del nostre capital natural. Els ajuntaments són les entitats més properes a la ciutadania, han de predicar amb l’exemple ajudant a l’autoconsum i informant la ciutadania, instal·lant plaques solars, leds, calderes de biomassa, aïllant tancaments..

Poden reduir els consums en els seus equipaments i no malmetre diners públics, sinó estalviar-ne. Fa temps que hi ha ajuts per a això.

Des del patronat de Transformació Econòmica de la Diputació de Lleida hi ajudarem amb els certificats d’eficiència energètica per continuar demanant-ne a Europa (que és el que ens demanen ells). Així podem connectar l’escola, el centre de salut, veïns, empreses, cooperatives i comunitats energètiques locals (CEL) publicoprivades.

Només així reduirem consums i assolirem percentatges més alts en renovables, per democratitzar la llum; un territori sobirà energèticament no necessita l’oligopoli..

D’altra banda, la llei 16/2017 del Canvi Climàtic catalana de l’1 d’agost del 2017, per cert, tombada a Madrid, és una llei boníssima inspirada en lleis similars europees i que parlava ja llavors d’aquestes comunitats energètiques locals així com d’apropar els centres de producció als de consum, per evitar fins a un 20% de pèrdua en el transport, d’espais antropitzats on l’acció de l’home ha degradat entorns, lògicament molts dels quals situats als grans centres d’activitat i concentració humana. No va passar el mateix amb el decret d’aplicació de la llei, el famós 16/2019 que afavoreix els vells projectes de centrals eòliques i solars.

Cal ara reformar-lo, ja que el territori ja ha contribuït sobradament a aquest excés..

Des del patronat de Transformació Econòmica de la Diputació de Lleida, com deia, ja hem començat. Analitzem el context legal català, espanyol, europeu i els compromisos globals, busquem els punts forts i dèbils per assolir-los, optimitzem els recursos naturals que tenim: solar, eòlica, hidràulica, massa forestal; mapejant el potencial en sòl no urbanitzable per no competir amb l’agricultura, el reg, el turisme; calculant la capacitat de generació en sòl urbà de tota la demarcació en cobertes, equipaments públics, solars municipals, etc.; establint criteris per modificar planejaments urbanístics, calculant els consums elèctrics de cada municipi, reunint-nos amb plataformes civils, col·legis professionals, gremis d’instal·ladors i constructors, ICAEN, IDAE, ajuntaments i altres diputacions per començar aquest mes de juny amb jornades de treball participatives per poder assolir entre tots una definició del Pacte Territorial Sostenible de les Energies Renovables.

Posteriorment a l’estiu i tardor arribaran convocatòries del fons Next Generation que ajudaran a formar les primeres CEL. Les fonts d’energia renovables són un bé comú i, per tant, no pot estar en mans d’uns quants la seva producció i distribució.