De què fugen?

La població de Rohingya, de l’horror de la neteja ètnica i de l’intent de genocidi de l’exèrcit birmà de Myanmar. Més de 723.000 persones van fugir cap a Bangladesh des del 25 d’agost del 2017.

El poble iemenita, de la pitjor crisi humanitària actual. Al conflicte armat que dura des de fa sis anys s’hi sumen factors climàtics que han provocat alts nivells d’inseguretat alimentària. Segons l’ONU, 50.000 persones es troben en condicions de patir fam i 5 milions estan a punt de trobar-s’hi.

La població etíop, de la violència desencadenada a la regió etíop de Tigray. 45.449 persones han fugit cap a Sudan, bona part són dones i infants. Van arribar exhaustes després d’haver caminat llargues distàncies en un entorn hostil.

Els habitants del Sahel, de la violència indiscriminada. Aquesta regió s’enfronta a una de les crisis humanitàries més greus del món, amb 847.933 persones refugiades i sol·licitants d’asil. S’hi afegeix la inseguretat alimentària derivada del col·lapse dels mitjans de subsistència tradicionals a causa de l’emergència climàtica que provoca sequeres, incendis forestals i desertificació que arruïnen collites.

I a l’Amèrica Central, del crim i la violència, fomentats pels càrtels de la droga i les “bandes”, juntament amb la fragilitat institucional i la creixent desigualtat propiciada per l’espoli de recursos naturals d’empreses transnacionals. A Nicaragua, la persecució política i les violacions dels drets humans han provocat una nova onada de desplaçaments a gran escala. La xifra de persones refugiades i sol·licitants d’asil del nord de l’Amèrica Central els últims cinc anys s’eleva a 470.000.

Aquests són només alguns dels exemples que causen desplaçaments de persones –sigui a l’interior del país o traspassant fronteres– i s’hi haurien d’afegir Síria, Burundi, l’Afganistan, Veneçuela, la República Centreafricana i la població sahrauí, entre d’altres.

Com a “comunitat” internacional ens hem dotat d’una normativa per protegir les persones que es veuen obligades a abandonar el seu lloc d’origen o de residència per ser perseguides per “motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social u opinió política”. Es tracta de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951 (coneguda com Convenció de Ginebra) i el Protocol relatiu a l’estatut dels refugiats de 1967, que fixa el principi bàsic de la no-devolució (non refoulement).

Ara bé, és urgent reformar aquesta normativa perquè ja no permet aprehendre la varietat de causes que duen la gent a fugir. És necessari incloure-hi la responsabilitat compartida i equitativa dels Estats d’atendre i protegir aquestes persones, com recull el Pacte Mundial sobre Refugiats (ONU, 2018) però el seu caràcter de mera recomanació no ajuda a fer-ho possible.

. Cal valorar, però, positivament l’ampliació dels motius de protecció en les directrius emeses per l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i que el dret internacional reconegui com una sol·licitud vàlida d’asil aquella que es fonamenta en la persecució per l’orientació sexual, la identitat o l’expressió de gènere.

Però un nombre elevat de les persones queden excloses de les categories estàndards tradicionals i, per tant, no poden beneficiar-se dels instruments jurídics de protecció com els succeeix als anomenats “desplaçats o refugiats climàtics”.

Un bri d’esperança es derivà del dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU en el cas Teitiota vs. Nova Zelanda.

Aquest òrgan va proposar una interpretació expansiva de la definició de persona refugiada on s’inclouen les causes mediambientals vinculades al dret a la mobilitat, i va determinar que era il·lícit obligar els “refugiats climàtics” a tornar als seus països. Un pronunciament històric va ser el del Tribunal d’Apel·lació de Bordeus, que va anul·lar l’obligació d’abandonar el territori francès d’un nacional de Bangladesh que patia una malaltia respiratòria crònica.

El Tribunal va considerar que les condicions climàtiques al seu país d’origen l’exposarien a un empitjorament de la salut i a una mort prematura.. Segons un informe d’Oxfam del 2019, cada any uns 20 milions de persones han d’abandonar casa seva per desastres naturals vinculats a l’emergència climàtica. És urgent trobar un estatut jurídic internacional específic que els confereixi protecció o bé que puguin incloure’s en la noció de persona refugiada de la Convenció de Ginebra.

A les carències en el pla jurídic s’hi afegeixen les del pla real, com ara com es tracten sobre el terreny les persones objecte de protecció. A Europa, les estem aïllant en camps de refugiats. Mòria va desaparèixer entre les flames però, inversemblantment, ha estat el model a seguir per construir el camp de Samos, denúncia Metges Sense Fronteres. Concebut des de la contenció i no des dels drets humans, en una zona remota, mantindrà les persones en contenidors, envoltades de filferro espinós, amb l’entrada i la sortida controlades.

A banda d’imprescindible, resultaria esperançador que la mobilització arran de la iniciativa COVAX (OMS), la qual estableix una col·laboració per l’accés universal i equitatiu a les vacunes, assoleixi els seus objectius i la puguem catalogar com una bona pràctica de cooperació a escala universal orientada al bé comú per encarar altres reptes globals en el terreny de la justícia social global, del desarmament, de la protecció del medi ambient i dels drets humans en el seu conjunt.

Mentrestant, les persones continuen fugint i nosaltres defugint la responsabilitat de posar fi a un sistema que perpetua les desigualtats i aboca a la desesperança a milions de persones de la nostra mateixa espècie; humana, n’hi diuen.