Equitat territorial també en els serveis financers

Any 2008: començament d’una crisi econòmica a Espanya que portaria a un rescat milionari a la banca que costaria més de 64.000 milions d’euros a les arques públiques, dels quals, avui, només se n’ha retornat un 10% (i no se n’espera gaire més). Com tothom sap, el rescat es va acabar acarnissant amb la ciutadania de carrer: la creació de grans lobbies bancaris, amb la sobtada pèrdua de control sobre els estalvis i els ingressos, la proliferació de milers d’execucions hipotecàries amb els corresponents desnonaments sense alternativa habitacional, els abusos reiterats de posició dominant al mercat en perjudici dels clients, etc.

Des d’aleshores fins a l’actualitat les persones usuàries dels serveis bancaris hem vist, progressivament i sense aturador, retallats els nostres drets. Alhora, s’ha despersonalitzat el servei: s’imposen les gestions a través dels caixers automàtics i les plataformes digitals. La finestreta gairebé ha deixat d’existir, cada cop admet menys operacions, sense tenir en compte les necessitats especials de la població més envellida i que acusa la bretxa digital.

A l’Alt Pirineu i Aran tot això ha tingut conseqüències maximitzades: a més de la bretxa digital, el tancament d’oficines i de caixers automàtics ha deixat desemparada bona part de la població. Al Pallars Sobirà, per exemple, després del recent tancament de les oficines del Santander i del BBVA, a hores d’ara només hi sobreviuen cinc caixers i una única oficina a Sort.

Cal demanar responsabilitats a aquestes entitats. Cal recordar-los el rescat que amb diner públic els ha permès sobreviure a la crisi, mentre la ciutadania patia. Cal demanar-los respostes sobre com ho pensen fer perquè la gent gran, que no es pot desplaçar, accedeixi als seus fons.

Al greuge que ja suposa fer qualsevol gestió, ara no es pot tolerar que s’imposi la necessitat de desplaçar-se més de quaranta quilòmetres per accedir a les oficines del banc. A la quasi nul·la existència de transport públic i la precària connexió digital, no podem tolerar la imposició de desplaçar-se a la capital de comarca per anar al banc.

Perquè no ens cansem de repetir que l’equitat territorial exigeix que totes les persones, visquin allí on visquin, han de gaudir de les mateixes condicions d’accés als serveis bàsics, públics, de treball i als mateixos drets de ciutadania. I és un fet constatable que, al Pirineu, l’evolució és cada cop més negativa i cada vegada tenim menys possibilitat de fer-los efectius.

Donat que és notori des del Govern l’èmfasi a repoblar les zones amb menys densitat de Catalunya, cal també donar resposta a tota aquesta precarietat d’accés als serveis bàsics. No podem acceptar que l’Alt Pirineu i Aran sigui només la zona lúdica i d’esbarjo de Catalunya, mentre que, per una altra banda, aquells que hi vivim tot l’any ens sentim cada cop més menystinguts per totes les institucions i les grans empreses que controlen els mercats energètic, habitacional i financer.

És hora que des de les institucions públiques exigeixin el retorn, també en forma de servei, de l’esforç públic que va rescatar la banca. Calen solucions, pragmàtiques o imaginatives, que evitin l’angoixa dels nostres padrins i padrines que no poden accedir als seus estalvis, que no s’han adaptat a la imposició de les targetes i del diner de plàstic i que, encara menys, no faran gestions a través del món digital.

Caixers itinerants, delegacions locals, missatgeria financera a demanda o qualsevol altra solució que eviti el patiment dels homes i les dones que, després d’una vida de treball, ara veuen com accedir als seus diners és una veritable carrera d’obstacles..

Exigim responsabilitat social, equitat territorial i retorn dels beneficis rebuts a les entitats financeres. Exigim-los que, més enllà del seu benefici, alcin el cap i mirin a la cara a la ciutadania qui serveixen.