En defensa del llop (i l'os)

El passat 4 de febrer, la Comisión Estatal Para el Patrimonio Natural y la Biodiversidad va aprovar la modificació de l’estatus legal del llop per a tota Espanya, i en va proposar la inclusió al Listado de Especies Silvestres en Régimen de Protección Especial (LESRPE). Així, i en pocs anys, el llop haurà passat de ser considerat un animal perillós per a persones i ramats –una feristela– a quedar protegit.

L’anunci del canvi de l’estatus legal d’una espècie tan carismàtica a gran part de la península Ibèrica ha estat rebutjat per un sector de la població –de zones rurals i explotacions ramaderes extensives–, però celebrat pels col·lectius científics i conservacionistes, així com pels amants de la natura en general, sovint lluny de les zones rurals. Els estudis elaborats al llarg dels darrers anys per professionals –entre ells molts biòlegs– han estat els veritables impulsors d’aquest canvi legislatiu en resposta a la precarietat en la gestió i l’evolució de les poblacions d’aquest carnívor.

Aquesta variació de la figura legal i estatus del llop a casa nostra no hauria de suposar un canvi substancial en les relacions i convivència entre el llop i el món rural. Extingit als anys 40, va tornar a aparèixer a Catalunya a l’inici del segle XXI, tot i que la baixa densitat i la distribució al nostre país han permès que les repercussions hagin estat escasses.

No passa el mateix en el cas de l’os, que des dels programes de reintroducció impulsats per l’Administració ha estat subjecte de rebuig des de sectors tradicionals del territori i contestat per altres, interessats en la conservació dels ecosistemes i la protecció del patrimoni natural.

Des de Catalunya no podem desatendre aquest debat, encara que ens sembli que podem quedar-ne al marge. Res més lluny de la realitat: la presència del llop i l’os a Catalunya i les conseqüències dels atacs han de ser indemnitzades una vegada identificat el responsable, siguin aquests o gossos salvatges.

Per això són necessàries mesures per a la gestió dels conflictes entre les parts interessades. La gestió de la fauna necessita un estudi professional dels ecosistemes i les espècies presents al territori i de les activitats econòmiques que hi coexisteixen.

Perquè els grans depredadors són indicadors de la qualitat del medi i reguladors de les poblacions d’altres espècies. La seva presència demostra la disponibilitat dels recursos necessaris per a les espècies més sensibles, les que necessiten que les situades a nivells tròfics inferiors hi siguin presents i aportin la matèria i l’energia suficients per mantenir unes xarxes complexes.

Com a societat, som responsables de conservar i restaurar els ecosistemes i recuperar i reforçar les poblacions d’espècies. Però ens calen eines de gestió que facilitin la tramitació i la resolució dels expedients i no posin en perill els programes de recuperació d’espècies necessàries per als ecosistemes. La protecció del llop a la península Ibèrica és inqüestionable, com ho és la de l’os als Pirineus i, qui sap si en el futur ben proper, també la del xacal, que –com va fer el llop abans– ja ensenya el musell pels Alps.