La via dels fets, la via realista

Des que es va crear, fa prop d’una dècada, l’Assemblea Nacional Catalana ha treballat i segueix treballant incansablement per assolir la independència de Catalunya. Durant aquests anys de procés històric d’alliberament nacional, l’actitud repressiva i violenta de l’Estat espanyol davant de les demandes democràtiques del poble de Catalunya ens ha demostrat que, pel que fa al cas català, la via unilateral o via dels fets és la més realista i l’única possible per aconseguir la independència.

Precisament, quan una part de l’independentisme sembla virar cada cop més cap a posicions que generen falses expectatives sobre un suposat diàleg amb el Govern espanyol, i mentre la repressió no s’atura, el maig passat l’Assemblea va organitzar el primer Congrés d’Independències Unilaterals, per conèixer de més a prop experiències d’èxit d’estats que van ser independents mitjançant la via unilateral, com ara Eslovènia o els països bàltics.

Durant dos dies vam tenir l’ocasió de debatre amb exrepresentants institucionals i de la societat civil d’aquests països, així com amb acadèmics i especialistes catalans i estrangers en els àmbits de la defensa, l’economia i les finances, la desobediència civil o els processos constituents, contrastant experiències històriques amb la situació que es viu a Catalunya..

En el marc de les diferents sessions, l’estudi de casos va servir per evidenciar la importància de la unilateralitat com a única manera factible per assolir la independència, com demostren la gran majoria d’exemples històrics que han culminat els objectius d’alliberament nacional durant les darreres dècades. De la mateixa manera, va quedar palès fins a quin punt és fonamental demostrar amb fets la voluntat real de ser i existir com a poble. En el cas català, no només internament, sinó també de cara a la projecció exterior i per recuperar la credibilitat internacional perduda pel moviment independentista català des del 2017.

Un altre dels punts que es van posar sobre la taula va ser el fet que un procés d’independència té costos, tant individuals com col·lectius, i que s’ha d’estar disposat a assumir-los per poder assolir els objectius. En aquest sentit, és important recordar que la dependència del Regne d’Espanya té uns costos superiors i que són per sempre, mentre que els del procés d’independència són a curt termini.

Pel que fa a la qüestió econòmica, es va evidenciar com la transició cap a la independència pot generar incerteses, especialment pel que fa a l’economia, un factor que els adversaris poden explotar fàcilment com a arma de desmobilització del moviment. Així, és important fer pedagogia sobre el nul efecte que han tingut les campanyes de la por de la tardor del 2017 en l’economia real catalana, i recordar que un cop culminat el procés sempre prevaldran els interessos econòmics. L’aïllament econòmic i financer de la Catalunya independent és un escenari que no interessa a cap part.

En la mateixa direcció, una altra de les conclusions del Congrés és que s’han d’aprofitar els moments de debilitat de l’adversari i les seves febleses. En aquest sentit, pel que fa a la qüestió internacional, és imprescindible no desatendre el context geopolític, i aprendre a distingir i aprofitar les finestres d’oportunitat en clau dels interessos propis i aliens, per actuar-hi en conseqüència.

Pel que fa al paper del moviment popular per la independència, i davant les agressions de l’Estat, per part de la societat civil organitzada és important fer una aposta decidida per potenciar les estratègies i tàctiques de defensa civil.

Així, la mobilització popular massiva i permanent és un element fonamental, i ha de servir com a instrument permanent de control popular del territori. Però la desobediència no només és clau socialment, sinó que també ho ha de ser en el pla institucional de partits i institucions, amb unes accions i una actitud que s’han de basar en la determinació.

Per això, quan els lideratges polítics i institucionals fallen, la societat civil ha d’estar preparada per prendre la iniciativa i mantenir la tensió als carrers.

Per últim, i tenint en compte el context actual de repressió de les autoritats espanyoles a través d’una causa general contra l’independentisme, una de les principals conclusions que es poden extreure del Congrés, després d’analitzar els exemples històrics esmentats, és que la repressió de l’Estat contra el moviment independentista pot i ha de ser utilitzada en favor del moviment, a fi de reactivar i remobilitzar les bases. Aquesta hauria de ser una de les prioritats del moviment independentista català en l’estadi actual de confrontació amb l’Estat.