Del “jo també soc adúltera” al “jo també he avortat”

A les acaballes dels anys setanta, en plena fase de l’anomenada “transició”, es van donar dues situacions per recordar dins el moviment feminista reivindicatiu, posterior a la celebració de l’any Internacional de la Dona del 1975. Dues campanyes de denúncia d’unes situacions injustes que arrossegàvem des de l’inici del franquisme: l’adulteri i l’avortament. En el primer dels casos recordem el nom d’una dona, que es va fer públic i representaria una icona per a totes aquelles dones en la mateixa situació arreu de l’Estat: María Ángeles Muñoz.

La seva imatge, envoltada de reconegudes dones feministes com Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Maruja Torres, entre altres, donaria la volta al país denunciant aquesta situació que finalment, i després de les eleccions del 77, va suposar l’inici del procés cap a l’aprovació de la Llei del Divorci.. Fins aquí, tot correcte. Ja tenim llei del divorci des de fa anys i ens hem pogut divorciar les vegades que hem volgut. Totes i tots ho trobem molt normal. Com ha de ser.

Què passa amb el tema de l’avortament?

Llegia un escrit al Diario Público d’Andrea Fdez Beneitez, amb el títol Yo también he abortado, on esmentava aquest tema tot fent referència al judici d’onze dones que va tenir lloc a Bilbao l’any 1979, un judici del qual ella no havia sentit a parlar mai i que va moure les dones del País Basc encapçalades per l’Assemblea de Dones de Bilbao, un moviment al qual es van sumar organitzacions feministes d’arreu de l’Estat. El Grup de Dones de Lleida també s’hi afegí i una representació va assistir a la concentració que va tenir lloc davant l’ajuntament de la ciutat de Bizkaia. El diari EGIN del 19 d’agost del 1979 recollia la notícia del judici amb una àmplia explicació de quina era la situació d’aquelles 11 dones.

La resposta no es va fer esperar i el dia del judici, Bilbao va ser ocupada per una munió de dones vingudes des de tot el territori i també de la veïna França. L’alcalde estava tan ofès que va condemnar l’acte ajudat per alguns regidors del seu ajuntament que van gosar ocupar el consistori, sense permís. Tot plegat: no se solucionaria el problema en aquest judici, en seguirien d’altres fins a arribar a l’any 1983, que serien indultades pel govern de Felipe González, el qual es va veure, en bona part, obligat a iniciar el procés d’elaboració d’una llei d’interrupció lliure de l’embaràs tot i l’oposició de l’Església i dels sectors més conservadors del Congrés.

Què està passant, a hores d’ara, després de les diferents modificacions, i intents de regressió? Doncs que no ha estat com el divorci: una dona o un home divorciats no estan estigmatitzats, formen part d’un percentatge elevat de la població, és una situació normalitzada, acceptada.

Però, i l’avortament?

Segons l’escrit esmentat, van voler posar-se en contacte amb alguna de les 11 dones encausades i solament va respondre una. La resta, encara avui, es troben incòmodes i no volen fer comentaris.

Com se sent una dona que decideix avortar? En general, ho amaga tant com pot per no ser assenyalada, per no ser demonitzada, marginada, rebutjada com si fos un delicte comès d’amagatotis. I si pot ser, lluny de casa.

Darrerament, a tota la zona de Ponent-Pirineus i també a altres llocs de Catalunya, estem patint una situació difícil i vergonyosa amb l’estat actual de l’aplicació de l’IVE i la manca de professionals disposats a dur a terme una pràctica avortista, en molts casos no per objecció de consciència, sinó per allò de ser una feina poc reconeguda socialment, que t’assenyala de manera negativa. Quan del que es tracta és de l’aplicació d’una llei feta perquè les dones que no volen una maternitat no desitjada, pels motius que siguin, puguin exercir aquest dret. No oblidem que una dona quan decideix interrompre el seu embaràs ja ha passat la seva fase d’anàlisi de la situació i ha pres la decisió que millor ha considerat i aquesta cal que sigui respectada per tots com un dret a decidir sobre el seu propi cos, tan respectable com la de divorciar-se o qualsevol altra.

Caldrà tornar a considerar la possibilitat de sortir al carrer amb la consigna “jo també he avortat”, tal com vàrem fer aquells anys per recolzar les dones del procés de Bilbao, i donar una visió de la situació com el que és: l’exercici d’un dret de les dones reconegut per la llei.

“El silenci és l’arma més potent del patriarcat” i, per això, no podem callar.