L'emotiva coneixença. La bonica història de Paula a Les (I)

Era l'any 1942 quan Paula Zandmer-Cassen i el seu marit Henri Katzengold van aconseguir fugir de l'horror nazi per la Val d'Aran. Ara, els seus descendents israelians han volgut conèixer de primera mà aquesta odissea i fa uns dies van resseguir els seus passos.

Fa cosa de quatre anys que dos establiments de restauració de Les, Joan Canejan i Talabart, em comunicaven que havien rebut una carta des d’Israel. Un tal Eric Mauer estava interessat a conèixer algun descendent de la propietària de l’hotel Franco-Español, ja que la seva àvia hi havia estat refugiada el novembre del 1942

. Evidentment la primera impressió fou de sorpresa, agradable sens dubte, i de seguida l’interès per saber més de la història del desconegut jueu. Ràpidament tinguérem un primer contacte i a partir de llavors hem freqüentat les missives fins a la consumació del seu projecte: visitar Les, l’hotel i rememorar la travessa pirinenca feta pels seus padrins.

Fugint de l’horror nazi, Paula Zandmer-Cassen i el seu marit Henri Katzengold varen aconseguir sortir de Bèlgica, creuar tot França i arribar a Banhèras de Luishon (respectant la toponímia occitana). Ara venia el més difícil, travessar la frontera amb Espanya, cosa que feren en una llarga travessa fins a la localitat de Les. Allí anaren a l’hotel Franco-Español.

Foren favorablement acollits per la propietària Magdalena Durán que, ajudada per la seva neboda Maria Averós, ajudaren a fer més confortables els dies que esperaren a aconseguir els papers que els permeteren seguir el viatge fins a Madrid i Lisboa. Però els temps eren difícils i les autoritats espanyoles tenien la consigna de retornar al país veí tots aquells que passaven sense permís la línia separadora dels dos països. Els avis d’Eric van estar a punt de patir aquest cruel destí, que implicava de ser identificats com a jueus i en mans nazis podem suposar que les possibilitats de sobreviure serien escasses.

Però la senyora Durán (la meva tia padrina) va aconseguir evitar el temut retorn. Comprovant que Paula estava embarassada de tres mesos no va dubtar a demanar al metge del poble, Joan Navarro, que a més era el seu cosí, que la visités i li va prescriure la seva immobilitat per “estar malalta” amb 23 anyets. Gairebé un mes va ser la reclusió forçosa de Paula a l’habitació de l’hotel, acompanyada per Maria (la meva mare) i que equivocadament va creure que era filla de Magdalena.

Aquesta emotiva vivència la recull al llibre Mes mémoires de guerre, editat fa set anys.. Conegut el llibre i concretada la relació familiar directa dels personatges, els contactes amb Eric Mauer foren per preparar el seu viatge, previst per a l’any passat, però per la Covid-19 va ajornar-se a enguany. Mentrestant, contactem amb l’especialista Josep Calvet, que ens ajuda a cercar documentació de l’època, i amb la historiadora flamenca Sarah De Vlam, que ha recollit la història a la seva obra Passage Pyreneeën.

La trobada amb Eric fou força emotiva, acompanyat de la seva esposa Daniella Zaidman-Mauer, i els seus fills Eden i Abi. Em va sorprendre la determinació a conèixer on van romandre els seus avis i algun descendent d’aquells que l’ajudaren. Tocar el vell hotel, el primer de la Val d’Aran, visitar l’habitació on la seva àvia va plorar tement la deportació, el desig d’ensenyar als seus fills el que visqueren els seus rebesavis ha estat valuós i gratificant per a mi, contenta i orgullosa de la tasca que ma tia i ma mare, juntament amb altres persones, tant del poble de Les com d’altres de l’Aran, feren per evitar un tràgic destí en cas d’haver tornat a passar la frontera.

. És una bonica història plena d’humanitat i de com aconseguiren la preuada llibertat aquelles persones desconegudes per a mi, però que a través dels seus descendents han reviscut per a tots nosaltres, especialment el marit i el fill, que han pogut compartir aquests tres dies amb la família d’Eric.

Com no podia ser menys, l’alcalde, Andreu Cortés, els va rebre a l’ajuntament de Les, on llueix una placa en record a tots aquells que ajudaren a salvar vides en aquells anys complicats, acompanyats pel bon amic i historiador Claudi Aventí. Ells han tornat cap a Israel, però l’amistat que ja hi havia, amb el contacte físic, s’ha enfortit. Ara cal seguir investigant més sobre aquest fet i d’altres dels quals l’hotel Franco-Español va ser testimoni.

Quan vaig conèixer la intenció de l’Eric Mauer de rememorar el difícil pas dels seus padrins Paula i Henri per la muntanya, des de Banhèras de Luishon fins a Les, a les darreries del mes d’octubre del 1942, vaig tenir moltes ganes d’acompanyar-lo. La veritat és que després de conèixer els llocs i les persones de Les que tingueren a veure amb la emocionant història de la seva àvia, i que va deixar escrita en les seves Mes mémoires de guerre, l’altre actiu de la seva presència al Pirineu era la de fer aquella travessa. La ruta exacta que feren els seus avantpassats no la sabem, però el fet que un cop passada la frontera anessin a parar a Les i no a Bausen o a Bossòst, facilitava molt l’aproximació al lloc per on creuarien de la vall del Pique a la d’Aran.

El millor candidat era el Còth de Bedurt, que tot i la seva alçària de poc més de 1.900 metres, era un pas relativament fàcil, especialment quan encara la neu no havia fet acte de presència. La principal dificultat rau en el fort desnivell que cal superar: Luishon està a 630 metres d’altitud i Les a 634 m, per tant, el desnivell de 1.400 metres de pujada i un altre tant de baixada feien respecte. .

De totes maneres, per facilitar una mica la caminada pujàrem en cotxe per una pista que surt de Montauban de Luishon, que ens va permetre fer còmodament els primers 900 metres; després xino-xano en pujada progressiva, primer per bosc i després a prat obert, passant cabanes i coms ben arranjats fins al port, en cosa de gairebé quatre hores. Una menjada a la collada de Bedurt i començà el llarg descens, per un empinat prat i després dins d’un bosc, on la vella pista era tallada sovint per arbres caiguts, alguna cabana en ruïnes i els coms sense servei, cosa que permetia comprovar la diferència de cura per l’espai rural en una banda i altra dels dos països veïns. La veritat és que l’empinat vessant aranès es va fer feixuc de triscar, especialment pel que escriu, amb els genolls envellits, si bé el cap recordava quan era més fàcil caminar per muntanya...

La resta dels expedicionaris aguantaren millor: Eric amb els seus fills Eden i Abi, com autèntics protagonistes de l’aventura. El meu fill Hèctor completava la documentació il·lusionada que feia el nostre amfitrió a l’excursió, tot fotografiant i gravant amb dron, per així deixar constància del pas commemoratiu; en té el projecte de fer una reconstrucció paral·lela de com farien la travessa els padrins d’Eric i els dos guies que portaven. Nosaltres en portàvem un, Arnaud Chinchón, que facilità la marxa i la completà amb interessants comentaris sobre les plantes que hi trobàvem, algunes de comestibles, com un suculent xampinyó!

Cap a les sis de la tarda, després de gairebé nou hores, arribàvem a Les. Uns més cansats que d’altres, però tots igual de contents per haver superat el repte i sobretot emocionats: un autèntic homenatge a la dura travessa que feren fa 79 anys Paula i Henri. No ens podíem treure del cap el que patirien, amb sabates i roba de ciutat, amb maleta i ella, tota coqueta, amb un magnífic barret ben protegit per poder-lo lluir quan foren sans i estalvis, com es veu a la foto de la portada del seu llibre, un cop arribats a Madrid.

Nosaltres amb botes de muntanya, bastons, motxilles i uns quants metres menys de recorregut ascendent se’ns feia difícil de pensar l’alegria que sentirien ells quan veurien les llums de Les, després de migdia de caminada, això sí, amb una mica menys de calor que la viscuda el 21 de juliol. Les agulletes de l’endemà crec que serien semblants a les de la parella que travessà per la muntanya l’any 1942, però recordem que, a més, Paula estava embarassada! Sort que la bona acollida i les estratègies de la patrona de l’hotel Franco-Español feren possible la seva supervivència i, per tant, tota l’aventura viscuda per la família Mauer aquest 2021, i que hem tingut l’honor de compartir..