Tuits que maten

Sí, ja sé que som a l’agost, que fa molta calor i que cal cuidar-se de les altes temperatures sense abusar de l’aire condicionat, tret que vulguem que ens arribi una factura milionària per l’escandalós preu de la llum.

Però avui vull posar el punt en una altra qüestió: aquest cap de setmana els talibans han pres Kabul, la capital de l’Afganistan. Per la seua banda, el president ha fugit del país, totes les ambaixades estan repatriant el seu personal per garantir la seua seguretat.

Al camí es queda més d’un milió de refugiats i desplaçats, el 70 per cent dels qual són dones i nens.

Es tracta d’un desastre polític i humanitari sense pal·liatius contra el qual, desafortunadament, no podem fer res. O sí?

Des que Espanya va intervenir en el conflicte de l’Afganistan el 2001, hem desplegat més de 16.000 efectius militars i policials (Guàrdia Civil i Policia Nacional) al terreny que han ajudat, a més de mantenir la seguretat de la població, a formar el personal de seguretat i defensa, a garantir eleccions reconegudes internacionalment, a construir carreteres, ponts i altres edificis governamentals i civils i un llarg etcètera del qual, amb tota probabilitat, només coneixeran els qui han estat allà.

Aquesta missió ha costat la vida de cent persones, incloses les víctimes de l’accident del Iak-42. Una mostra del que costa reconstruir un país en guerra.

Tanmateix, des que el nostre país va deixar les operacions el 2014, tant l’ISIS com els mateixos talibans han anat recuperant gradualment el control fins a arribar al punt en què ens trobem. Terrible, però què hi podem fer?.

Per començar, reconèixer l’enorme treball que van fer els nostres militars, policies i resta de personal que es va desplegar a les províncies de Herat i Badghis, perquè van ser un far de seguretat i civilització per a la població –en especial les dones– davant la barbàrie talibana.

I aquest reconeixement ha de traslladar-se al nostre dia a dia també. Com a la Fira de Formació, on el nostre govern a la Paeria s’entossudeix a torpedinar la presència de les Forces Armades com una opció professional per als nostres joves.

“Les armes maten”, han defensat des d’Esquerra, Junts, el Comú i la CUP.

I els seus cadells (i no tan cadells) d’Arran i JERC han practicat escraches contra l’aparador del ministeri de Defensa any rere any, mostrant com de democràtics són amb aquells que es converteixen en el blanc de les seues ires (ahir era l’exèrcit, avui són els empresaris agraris, demà...). .

Però no només es tracta de normalitzar la imatge de les nostres forces i cossos de seguretat. Ens hem de guardar d’aquells que pretenen resoldre els problemes del món amb missatges que caben en un tuit o una pintada a la paret. Perquè els mateixos que van dient que les armes maten, que la policia reprimeix i que l’exèrcit assassina, són els mateixos que ens volen donar lliçons de feminisme dia sí, dia també. No descarto que ens vulguin presentar una moció a favor de les refugiades, on puguin posar-se formidables denunciant la situació d’aquesta pobra gent.

Però la realitat és que som tots nosaltres, com a societat, els que hem fallat els afganesos al creure en missatges tan simples com que les armes maten i que l’exèrcit assassina. Missatges que caben en un tuit o en una pintada, però que han fet que deixem els afganesos a mercè del salvatgisme talibà.

Cuideu-vos de la calor. I de segons quins tuits.