Ciència i atzar. El futur impredictible

Podríem dir que la ciència “no és una ciència exacta”. Grans treballs i troballes científiques han estat fruit de la casualitat. D’altres no foren reconeguts per la societat científica, civil o religiosa, per la disrupció que implicaven en els seus plantejaments o resultats. Altres descobriments científics han estat fruit de la inspiració, la intuïció o directament de l’error. De ben segur que trobaríem multitud d’exemples. I en el món de la tecnologia aquest escenari encara és molt més marcat. Aprofundim una mica.

En l’àmbit de la ciència bàsica, el paper de l’atzar es pot concretar en dos vessants: l’atzar ontològic (quan un fenomen no es pot predeterminar pel pes intrínsec de l’aleatorietat) i l’atzar epistemològic, aquell en què sí que es podria determinar però no ho podem fer per desconeixement i/o per la complexitat de les normes i relacions que el regeixen. Atzar ve de l’àrab hispànic az-zahr, que significa dau. La ciència sempre ha buscat el determinisme més que l’atzar, perquè, com va dir Einstein, “Déu no juga als daus”.

Malgrat tot, l’atzar existeix, i, en l’àmbit de la tecnologia i la innovació encara és més determinant. Passem a enumerar alguns exemples que ens remarquen el pes de l’atzar en l’èxit, el fracàs o en les valoracions d’alguns grans esdeveniments i troballes científiques o tecnològiques.

1. Any 1876. Graham Bell, a l’Exposició Universal de Filadèlfia, presenta un dispositiu que transformaria el món –el telèfon– a un comitè científic, que el valora com quelcom inútil atès que els sembla que l’aparell “només és un divertiment per a persones ocioses”, i que “per a les empreses ja n’hi ha prou amb el telègraf i el teletip”.

2. Any 1943. Thomas J. Watson, llavors president d’IBM prediu: “I think there is a world market for maybe five computers”, és a dir, declarava que en el món, en el futur, només hi hauria mercat per a uns cinc ordinadors! Durant dècades, aquesta declaració va perseguir Watson i va formar part de les afirmacions més esbiaixades de la realitat. Fins ara? Pensem en el núvol, Google i altres gegants tech (no més de cinc, potser) que ho saben tot de nosaltres. El que durant més de mig segle fou una relliscada ara comença a ser una temible profecia que amenaça la nostra intimitat.

3. Any 1995. En un assaig experimental de Pfizer per al tractament de la hipertensió i de l’angina de pit es detecta que alguns grups d’edat, sistemàticament, no tornen les dosis sobrants després del període de prova. S’aprofundeix en l’estudi i en l’anàlisi d’aquest col·lectiu i es descobreix finalment que el motiu de la no-devolució raïa en els efectes secundaris d’aquest medicament experimental, que, posteriorment, l’any 1998, es comercialitzaria com a Viagra. Els padrins amb angina de pit ho havien descobert primer!

I així podríem trobar quantitat d’exemples en els quals l’atzar ha mogut els fils de l’èxit o del fracàs de determinades decisions científiques i tecnològiques. Jo, modestament, en podria explicar o ser-ne també un exemple. Any 2004.

Google comença a fer les primeres invitacions a determinats usuaris del seu nou servei de correu Gmail. Tinc l’oportunitat de ser dels primers a gaudir-ne i em dono d’alta amb una adreça –encara lliure– que penso que serà de gran vàlua: pepito@gmail.com. Bona decisió? No gaire..

Perquè quan et registres a algun lloc inconfessable i el sistema et demana una adreça de correu, quan vols amagar-te en el covard anonimat, quina és la primera adreça que et ve al cap? Heu encertat! . Sapigueu que, en aquest compte, rebo uns 20.000 correus cada mes! Originats per persones anònimes, amb mil i una ofertes econòmiques, desesperats missatges llençats furiosament a l’oceà dels bits com en una ampolla tecnològica, recordatoris urgents, herències milionàries, escandaloses insinuacions anatòmiques i altres propostes inconfessables i fosques.

La meva ahir ufanosa bústia és així, avui, un cementiri, un viu reflex de les misèries humanes que compartim... Ja m’hi podeu enviar tots els correus que vulgueu que no us els contestaré pas!