El cap sota l’ala

És possible que prenem consciència en el marc popular de la fragilitat del món físic que habitem i malmetem. És possible: ni que no ho fos, les convulsions que es produeixen en la nostra biosfera, al planeta concret i a les capes exteriors immediates són anotades, estudiades i computades en el seu abast pels científics de diverses disciplines, que han declarat a manera de pronòstic conclusiu, rotund, que cal canviar la relació nostra amb el gran, però limitat, habitatge, que ens va tocar en la rifa de l’univers, la Terra. Perquè la seva limitació se’ns imposa cada vegada més a mesura que anem abusant de totes les seves riqueses, les erosionem i, per una acció agressiva d’avui, ens limitem les possibilitats de gaudir-ne demà.

El creixement de la població s’ha produït a despesa del consum forassenyat de la riquesa natural, de l’explotació del terreny per produir més, de la desforestació, de l’extracció soterrània de material combustible, d’una producció enorme d’energia que perjudica l’atmosfera immediata, contamina, redueix les proporcions correctes de gasos i fa aflorar més i més malalties. Al mateix temps, com un ròssec de les èpoques colonials, una gran massa d’habitants de la Terra ha quedat en situació de misèria, i no té accés als productes que tenia, perquè fins i tot els en desposseeixen i els fan fora dels espais on i de què vivien, ells sí, en harmonia amb el medi, sense malbaratament. La fredor que presideix la follia de les grans empreses per desforestar deixa poblacions en desemparança.

No plou quasi gens on més caldria, les sequeres d’avui són bíbliques, persistents, descompensades per inundacions arreu del món, incendis de proporcions desconegudes per combatre els que a penes arriben els mitjans, també per tsunamis i huracans, esllavissaments. I pestes. Els descomunals espais on dies i dies duren els incendis han produït fenòmens nous i incontrolables, com siguin els núvols de foc, veritables cossos celestes aflamats, que poden desplomar-se fora del perímetre inicialment afectat i causar una nova catàstrofe.

De tot això la humanitat ja n’havia patit, però és la magnitud actual la novetat més adversa, la freqüència, l’abast i la durada dels fenòmens. Els núvols de pols eren calamitats conegudes als grans deserts del planeta, Àsia, Àfrica i Oceania, als extensos plans de l’Amèrica del Nord, però no amb l’abast i la força d’ara. El casquet del Pol Nord es redueix, a l’Antàrtida es pot perdre l’equilibri. Els científics asseguren que tot és causat per l’escalfament global, per l’excés de CO

2

llançat a l’atmosfera, per la cursa en cerca d’energia. Darrerament un document de l’Alliance of World Scientists, Universitat Estatal d’Oregon fa un nou crit d’alarma a la vista de la multiplicitat i simultaneïtat de catàstrofes mediambientals d’aquest estiu d’enguany. És exigible i urgent l’acció reductiva de tants excessos com perpetrem.

Una forma d’expressar inoperància és l’expressió “ficar el cap sota l’ala”. Moltes aus dormen amb el cap sota l’ala, així no els molesta la llum ni s’assabenten del que ocorre. Si bé, doncs, els fets es produeixen, la raça humana té el recurs estúpid d’amagar el cap sota l’ala, esperant qui li eliminarà els problemes amb una vareta màgica. Igual feien els nens amagant-se sota el llit per no veure el gegant dolent.

La vacuna contra l’excés de càstig a què sotmetem el medi ambient no pot ser altra que una sostinguda frenada en el mal consum d’energia, tancar progressivament però amb celeritat el llançament gegantí que estem fent de mals gasos a l’atmosfera, respectar la natura, les roques, els arenals, la fulla de l’arbre i la fusta de la selva, l’insecte convivent, el peix, l’ocell, el sota terra i l’aire immediat a la nostra pell. I, de passada, distribuir millor l’aigua –ja es veurà a finals d’aquest segle l’escassesa d’aquest bé–. I manegar els excedents de menjar que els rics no saben fer arribar als desposseïts, mentre nosaltres mentrestant tampoc no reduïm les afartades.

. Sembla un sermó, oi? Doncs és un SOS.