Pigmalió

L’efecte Pigmalió sembla que ens toca de lluny. Ahir em va sortir de recent en un comentari a les xarxes, és obvi que almenys a mi el mite grec de Pigmalió, un escultor que dona vida a una estàtua que havia tallat queda distant, però a la història de la psicologia i la pedagogia cobra un altre sentit, Rosenthal i Jacobson ho tenen clar: “Les expectatives i previsions dels professors de com conduiran els alumnes determinen les conductes que els professors esperen”, és a dir, se segueix allò que la persona creu que pot aconseguir. Aquest efecte sobre l’autoestima de ser positiu produeix el resultat que es busca.

Jo no puc parlar de Galatea, ens queda molt lluny, jo entro amb en la pel·lícula My Fair Lady. El professor Higgins aconsegueix un canvi radical i molt positiu en la seva alumna. Rosenthal explica com el mestre actua convertint les seves percepcions sobre cada alumne en una didàctica individualitzada que porta constructivament o destructivament a confirmar aquestes pretensions.. Pel que sigui, l’experiència que tenim a les nostres vides ens converteixen en Higgins o en l’alumne alternativament. La meva experiència és aquesta, i anar a buscar o pretendre el progrés individual com a persona dels que tens al costat és un objectiu bàsic a l’hora d’afrontar les relacions més personals.

Jo em sento molt orgullós quan veig el canvi si realment es produeix, sempre que sigui real i si no ho és, també, ja que el camí, llarg i tortuós, sempre deixa alguna empremta i fa estimar aquesta progressió personal més que res.

La decepció no pot tenir lloc mai perquè el fracàs és l’efecte més fàcil, però l’empremta que es deixa és sempre positiva per petita que sigui. Cert és que la motivació de la selecció dels comportaments vindrà determinada pels resultats, però també és cert que la persona processa els diferents elements de la motivació, i això porta al fet que s’hagi de triar i elegir, i l’elecció, sigui la que sigui, sempre és positiva.

El resultat no és l’únic important, sinó la decisió, si és la bona millor, també la bona és un concepte personal i relatiu. Vrom presenta tres possibilitats al prendre la decisió: expectativa (esforç igual a rendiment), instrumentalitat (rendiment igual a resultat), valència (valors com a font de la motivació), és a dir, la força motivacional és el que fa fer gran a la persona. Aquesta forma d’actuar l’he pensat molt aquest últim any, segurament les meves vivències han anat per aquest camí, compartir moments que requereixen un suport absolut fan que la satisfacció o la decepció després de prendre decisions transcendents juntament amb la vinculació siguin especials i més si el temps fa canviar aquestes relacions.

La satisfacció de la feina ben feta d’altres persones amb què estàs són també un motiu d’orgull personal i d’estima, d’una estima en progressió que es fa gran a mesura que creix l’admiració personal per qui t’escolta i actua en conseqüència, la decepció no hauria de tindre lloc quan la cometa vola lliure i no té cap corda que la lliga.

He de reconèixer que a la meva vida he fet els dos papers i quan he volat sol m’he equivocat moltes vegades, igual que quan he intentat portar la corda, però estic orgullós del resultat, bo o dolent, perquè sempre és una nova oportunitat per créixer i per estimar i res no ens pot fer recuperar el temps passat, però sí millorar el futur, perquè amb voluntat podem.

He parlat de Pigmalió i he dit que m’he sentit així i el resultat sempre ha sigut bo encara que no es noti i Galatea no se n’adoni. És molt difícil cobrar vida i més si ets una estàtua i les teves experiències t’han curtit, sempre la vida sigui bona i amb esforç, valors i cor és ser persona.

Ser o existir no és el mateix i veure com algú es fa gran i conserva el que porta dintre de forma positiva fa que sigui més gran com a persona.

Estimar no és un verb gratuït, qui et dona la mà i no la deixa sempre és positiu, i si això va acompanyat de saviesa i bones intencions, no pot fallar.

Estic molt agraït a qui m’ha allargat la mà i a qui me l’ha agafat. El camí farà que segueixi agafada o se solti, en tot cas, si hem tingut l’oportunitat de fer aquest camí plegats i això sempre marcarà la meva vida i el meu cor. Donar-ho tot sempre és un bon objectiu.