Una Diada per tornar a ser, una Diada per tornar a fer

Un dia com avui, ara fa 307 anys, l’11 de setembre del 1714, la ciutat de Barcelona hagué de capitular després del setge de catorze mesos a què fou sotmesa per l’exèrcit de Felip V de Castella, a la fi de la guerra de Successió.

Uns anys abans (concretament l’any 1707) la ciutat de Lleida va patir la mateixa dissort. La fi de la guerra donà pas a un llarg període de destrucció, saqueigs, prohibicions i persecucions.

Van ser immediats l’abolició de les constitucions del Principat i el sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament centralistes de la monarquia felipista amb la implantació dels decrets de Nova Planta.

La commemoració de la defensa de les nostres llibertats al llarg de la història o la nostra pervivència cultural i nacional entronquen plenament amb el desig de renovar el nostre compromís nacional, solidari i obert al món..

No oblidem que en aquesta Diada Nacional no hi som tots. Sempre tindrem un record per a aquells que ens han deixat al llarg d’aquest any i mig de pandèmia. Una pandèmia que ha provocat greus conseqüències en l’àmbit social, econòmic i personal. Una pandèmia que hem combatut des de la humanitat col·lectiva, l’esperit de superació i amb el treball incansable de tots els col·lectius que han contribuït a salvar vides.

Mai com ara la Diada havia tingut una càrrega tan gran de responsabilitat per la classe política del nostre país.

Estem a pocs dies de la reunió d’una taula de diàleg que ens produeix esperança i escepticisme a parts iguals. A una banda hi seuran els representants de Catalunya i a l’altra hi seurà un Estat espanyol que al mateix temps que indulta els dirigents polítics i socials empresonats injustament durant més de tres anys, continua la seva creuada venjativa contra el moviment independentista que majoritàriament s’ha significat pel seu caràcter democràtic i pacífic.

Recordem que tenim empresonats, exiliats i represaliats, més de tres mil, que encara avui són víctimes d’aquesta repressió..

I no oblidem d’on venim. Fa pocs mesos que l’independentisme català va aconseguir una fita històrica en unes eleccions al Parlament de Catalunya: el 52% dels vots. El poble escocès, amb un 45% dels vots celebrarà el 2023 un nou referèndum d’independència. El marc mental que ha aconseguit crear Espanya provoca que ni els mateixos catalans siguem en molts casos conscients de la força i legitimitat democràtica que té aquest resultat. Solament cal aconseguir la unitat estratègica reclamada pel poble català i caminar cap a la independència. Hem de defensar i mantenir la posició conquerida el dia 1 d’octubre del 2017.

Mai Catalunya no ha renunciat al diàleg.

Malauradament, el diàleg sobre el tipus de relació que cal tenir amb Espanya no ha estat mai tal. Un diàleg implica dues parts.

Tots els intents catalans s’han convertit en un monòleg, perquè no han trobat a l’altra banda res més que un no rotund a tot.

Segurament cal intentar-ho tants cops com faci falta. I fins i tot alguns més.

Però és imprescindible que Catalunya, per dignitat, tingui clars els passos a seguir en el moment que es constati que tots els intents són en va.

Podríem fer una llarga relació d’Estats que han nascut seguint el seu propi camí, obviant l’oposició del país al qual pertanyien contra la seva voluntat. Nous estats que no solament pertanyen avui dia amb tots els drets a la comunitat internacional, sinó que la lideren.

Ens ho hem de creure. Res no podrà aturar una nació que pacíficament, democràticament i lliurement decideix, per majoria, prendre el camí de la sobirania plena i dotar-se d’un Estat.

Si n’estem convençuts, les amenaces i la desconsideració a la voluntat popular no faran res més que enfortir el capteniment dels catalans per seguir el seu propi camí. L’alternativa seria retrocedir en el temps i diluir-nos com a nació en mans d’un estat autoritari, arrogant i sord.

Més que mai, per tant, encoratjo els lleidatans i les lleidatanes a tornar a omplir els carrers i a fer un clam clar per fer sentir la nostra veu: “Tornar a ser, per tornar a fer.” Volem una Lleida que no es resigni a ser una mera capital de província espanyola, volem i lluitem per una Lleida que està cridada a esdevenir la capital interior d’un nou estat europeu. Us desitjo una bona Diada.