L’evolució d’un líder: Churchill i Hitler

Els bons líders evolucionen en el seu lideratge. Winston Churchill i Adolf Hitler ens mostren estils de lideratge contraposats i una evolució diferent en el seu esdevenir com a líders durant la Segona Guerra Mundial.

Per tradició democràtica, Churchill va haver de consensuar la direcció de la guerra, com ell l’entenia i segons els seus criteris, amb persones que no sempre van estar d’acord amb ell. Hitler en canvi imposava la seua voluntat i no tolerava discrepàncies amb les seues idees o plans, encara que els experts l’aconsellaven, prenia decisions segons la seua “intuïció” o per idees preconcebudes. Encara que els dos s’entusiasmaven amb els seus propis plans, Churchill deixava les línies d’acció als especialistes després d’haver establert les línies generals, mentre que Hitler intervenia en cada estadi del projecte, i no sempre amb racionalitat.

Churchill va haver de buscar aliances, fins i tot contra natura amb la Unió Soviètica, i va treballar molt en la coordinació amb els seus aliats. Hitler buscava submissions en els governs d’altres països; el seu únic aliat de cert pes, Mussolini, no es va concertar eficaçment amb l’exèrcit nazi i va haver de rebre l’ajuda alemanya a Grècia i a Egipte.

Sabem que Hitler enfrontava els seus col·laboradors, dividint-los, repartint parcel·les i prebendes, enemistant-los, per ser un àrbitre de conflictes. El dictador alemany primava la lleialtat o el servilisme per sobre de la vàlua. En canvi, Churchill procurava envoltar-se de persones capaces i treballadores, encara que no estiguessin sempre d’acord amb ell. A més insistia en la col·laboració entre persones, projectes i departaments.

Malgrat la seua personalitat autosuficient,

Churchill

va aprendre a delegar en els seus oficials, a acceptar que en ocasions les seues pròpies idees fossin inviables o forassenyades, els seus oficials s’exasperaven per haver d’insistir i convèncer-lo, tal era l’ardor amb què Churchill defensava els seus punts de vista, encara que una vegada reconegut el millor curs d’acció ho assumia com a propi. Per contra, Hitler desconfiava de molts dels seus oficials, va tolerar cada vegada menys la discrepància, i imposava els seus plans en contra dels especialistes sobre el terreny. Mostrava manca d’autocontrol i els seus enutjos van portar que no se’l contradigués, cosa que empitjorava així la seua situació en la guerra.

Churchill no amagava les seues responsabilitats i reconeixia mèrits a soldats, oficials i funcionaris. Va visitar les zones devastades pels bombardejos sobre Londres. Hitler en canvi rares vegades sortia del seu búnquer a Berlín i és notòria la seua absència en públic l’últim any de guerra en mítings i desfilades. Hitler fins i tot va arribar a queixar-se que el poble alemany l’havia abandonat.

L’evolució diferent d’ambdós personatges va ser una de les claus del triomf aliat i de la derrota alemanya: mentre que Churchill va anar intervenint cada vegada menys en les accions directes, deixant que els militars professionals fessin la seua feina, Hitler es va entossudir a intervenir-hi més i més directament, cosa que llastava l’eficàcia del seu exèrcit. No tenia un mètode de treball analític i racional, sinó emocional i reactiu, la qual cosa va fer que perdés batalles decisives.

En suma, aquests dos líders mostren que l’evolució d’un bon lideratge no consisteix a adaptar-se a les circumstàncies, sinó sobretot a aprendre a canviar d’acord amb aquestes, confiant en els especialistes, guiant l’equip i donant-los marge, i sent al capdavant tant en l’èxit com en la derrota.