Dies de vi i roses

Ens adonem prou bé de com en són de difícils, aquests temps de pandèmia destructora de la nostra tranquil·litat, rompedora de famílies i sembradora d’inseguretats? Contemplem, a més a més, un intrigant panorama econòmic i social, l’esborrament del sistema bancari acostumat i tradicional, les grans migracions i les grans fams; a escala planetària, els desgavells monstruosos d’una naturalesa amb esclats de violència i destrucció sovintejats ara de manera alarmant; aquí neva a l’estiu, allà els monsons s’allarguen fins a ofegar-ho tot, el nivell de les mars augmenta més ençà coincideixen ventades i focs; més tard, sobrevé un terratrèmol, i les passades pluges torrencials estoven les muntanyes fins a fer-ne allaus de fang que s’empassen pobles sencers, mentre a l’Àrtic el gel es desfà massa de pressa i els ossos polars no troben menjar, les foques emigren...

En altres coordenades la sequera fa anys que dura, anys , no mesos, i empeny poblacions i més poblacions que ja portaven una vida miserable a una emigració cega, un degoteig de morts pel camí i els supervivents acabant en mans de comerciants de carn humana..

Aquest és un dels espectacles planetaris, l’altre és més a prop.

Les nostres societats desenvolupades massa sovint tenen crisis de govern, els ciutadans dubten quan han d’escollir a les urnes, a voltes en deserten, les fidelitats antigues als partits perden consistència, el vot depèn menys dels colors de l’estendard heretat que de les circumstàncies momentànies i de la confiança dipositada en tal o qual persona que es presenta proclamant que serà la valedora dels nostres interessos espirituals i materials; i encara pot passar que alguns aspectes de la seva conducta o història personal no ens decantin a donar-li el poder derivat d’una victòria. Tot això paral·lelament a la constatació de la relativa valoració que donem a béns heretats o adquirits, que estàvem acostumats per tradició a considerar estables i sòlids i ara els veiem com a contingents: la calaixera de l’àvia, el quadre de la sala, el gerro antic. Fins i tot el treball, l’ocupació, pot ser voluble, canviant, avui i cada cop més les persones faran reciclatge en aprenentatge i funció laboral.

El món modern està presidit pels canvis continus, aquell enginyer informàtic acabarà treballant d’editor de llibres, o controlador de producció industrial, el diplomat en dret, especialitat penal, potser el trobarem dins una ONG, una llicenciada en Geografia pot trobar-se gerent d’una empresa logística. Més que les titulacions, són les disponibilitats i l’adaptabilitat les que regeixen l’univers de les activitats laborals.

Igualment, la residència fixa esdevé qüestionable. Molt qüestionable, hem perdut aquell arrelament a un indret que ens va veure néixer, o en el qual havíem passat llargs anys de vida i treball. Les oportunitats demanen sovint meridians i paral·lels mai somiats. Treballar fora del país s’afegeix als canvis domèstics. I treballar en un espai informàtic embolica encara més la madeixa. La variabilitat està present en les nostres vides i la duració del fenomen a alguns els fa perdre l’equilibri i introdueix criteris de frivolitat en les anàlisis que fan de qualsevol matèria. De frivolitat o de fatalitat i melancolia. La personalitat els trontolla.

Som qui som, i ens cal repetir-nos-ho: molt de mi, de tu, ha de romandre substantiu, cal que mantinguem el nervi de l’esperit constructiu, un optimisme de l’acció que ens mantingui dempeus.

“No et defineixis per allò que fas per guanyar-te la vida perquè tot plegat pot desaparèixer en un buf sense que en tinguis la culpa.” També, però, “sigues caut en els teus afers econòmics, perquè el món és ple de trampes, però que això no et faci perdre de vista que la virtut existeix: moltes persones lluiten per alts ideals, i arreu la vida és plena d’heroisme”. Són dues constatacions procedents d’autobiografies que ens confirmen que no tot són dies de vi i roses, però podem conservar-ne l’aroma.