Els afegits a la família empresària

Totes les famílies són un sistema en el qual hi ha relacions entre persones, que es reequilibra quan hi ha noves incorporacions o sortides. Es coneix com a “afegits” o “polítics” els membres no de sang de la família. La seva importància a les famílies empresàries és tan alta que a la majoria se segueix la recomanació de Don Vito Corleone “que visquin bé, però al negoci que no entrin”, i molts protocols familiars es preveu el seu no-accés com a propietaris o laboral. No anem aquí a dissertar al respecte, sinó a reflexionar, subjectes a millor criteri, sobre els drets dels afegits a Catalunya si no hem pactat uns altres, i com poden afectar l’empresa familiar.

En primer lloc, cal recordar que no es pot oblidar que la seva influència sobre la creació dels valors, sobre la propietat psicològica i els seus drets i deures a la següent generació pot ser determinant. Pensem en l’excònjuge que conviu amb els fills de propietari, o en el cònjuge que conviu amb fills comuns i no comuns de cada un, que cada dia és més habitual. En el cas de la mare és molt possible que passi més temps amb els fills que el pare i que, per tant, tingui més pes en la transmissió de valors. Per simples motius de lligam biològic tenen tendència a protegir i cuidar més que els homes. Els afegits tenen un interès legítim sobre el futur dels seus fills.

Digui el que digui el protocol familiar, és molt probable que els afegits s’assabentin de tot quan el cònjuge arribi a casa. El seu pes en la nocturna posició horitzontal pot ser molt més alt que en la diürna vertical. Els comentaris repetitius del tipus “mira el teu germà” poden acabar fent més forat que una “gota malaia”. Sol ser consultat de forma freqüent, és font de motivació i desmotivació, i les seves capacitats socials poden tenir un gran pes en la trajectòria personal i de l’empresa. Poden ser qui posa el peix sobre la taula (els temes sobre els quals ningú vol parlar). Poden ser incendiaris o apagafocs.

Són els qui tenen la representació per incapacitat del cònjuge, o dels fills comuns si aquest falta, i per tant, que els representarà a l’empresa familiar si no s’ha previst una altra cosa. El matrimoni genera un règim econòmic que, a falta de pacte, es regula per la llei personal comuna al moment de celebració, de personal o de residència escollida en document públic, el de primera residència habitual comuna i, finalment, el de lloc de celebració.

Hi ha qui pensa que, com que tots dos són nascuts a Catalunya, ja tenen separació de béns. La seva extinció per procés de separació pot donar dret a una pensió compensatòria.

A la dissolució de la separació de béns, en vida o per mort, el cònjuge o els seus hereus (en poden haver de no comuns) poden reclamar compensació econòmica per raó del treball a la llar o pel cònjuge insuficientment retribuït de fins a un quart de la diferència d’increments patrimonials (pensem en l’increment del valor de les accions de l’empresa familiar, encara que siguin béns privatius)..

En cas de mort, el vidu té dret a l’aixovar de llar, i a l’any de plor (ús de la llar i a mantenir el nivell de vida durant un any amb càrrec a l’herència) “si no ha deixat de plorar”.

Si la successió és intestada i hi ha descendents del causant, el vidu té dret a escollir entre l’usdefruit de tota l’herència o només el de la llar i fer seva la propietat d’un quart de l’herència. Si no coincideix amb descendents del causant, a Catalunya es converteix en l’hereu i els progenitors reben la legítima.

Si la successió és testada, no hi ha obligació de deixar-li res, però té el dret irrenunciable en vida a la quarta vidual, és a dir, reclamar fins al quart de l’herència si no té recursos suficients (entre els propis, els de la liquidació del règim econòmic matrimonial i els rebuts per causa de la mort) per mantenir el nivell de vida, sempre que abans de reclamar-la (termini de tres anys) no hi hagi convivència marital.

No tothom sap que a Catalunya els dos anys de convivència donen els mateixos drets que el matrimoni. Per tot l’anterior, convé fer, amb assessorament adequat (aquestes línies no són més que una reflexió sotmesa a millor criteri), testament i capitulacions matrimonials. Que no tenen per què suposar tractar l’afegit com un empestat. Els afegits formen part de la família empresària, inclosos els ex. El que es tracta és de regular les conseqüències que en l’empresa familiar pot tenir la relació i la seva inevitable finalització (tots estem de pas) per tal de garantir al màxim la continuïtat de l’empresa i de la relació familiar.